La psicologia occidental porta uns anys assimilant conceptes que pertanyen a altres sabers i tècniques terapèutiques que escandalitzarien als primers científics de la conducta. Un dels arguments que justificarien aquesta evolució la seva eficàcia en la promoció del canvi terapèutic. Tanmateix, aquesta tendència no és quelcom original, que mai s’hagués donat en la història de la psicoteràpia. De fet, ja va ser proposat per William James, en el s. XX, esgrimint el pragmatisme com a criteri de validesa psicoterapèutica. Això va motivar que la seva investigació en psicologia indagués sobre la utilitat de l’espiritisme i altres pràctiques esotèriques que, per la seva banda, Carl Jung havia incorporat en la seva proposta psicològica.
Les següents ratlles volen ser una ocasió per aclarir i delimitar conceptes, feina indispensable en qualsevol saber que es pretengui científic i, més en psicologia, sovint titllada de pseudociència. No s’hi val, doncs, el “passi el bou per bèstia grossa” en psicologia, sinó que cal saber què volen dir les paraules i, després, dir les coses pel seu nom.
Com ja s’ha esmentat, el pragmatisme o criteri d’utilitat com a forma de validar una explicació psicològica o pràctica terapèutica, és una manera poc primmirada de plantejar la psicoteràpia, sobretot si es pretén arribar a uns principis generals que tinguin certa consistència més enllà del que pugui ser útil a una persona en un moment donat.
A la llarga, aquest criteri acaba afavorint un eclecticisme per part de la persona que pateix, que incorpora una sèrie de pràctiques procedents de diferents orígens, com en un bufet lliure, a fi de millorar la seva situació. Aquest eclecticisme també és freqüent en el professional de la salut mental, qui assumeix que les diferents problemàtiques de salut mental no es poden tractar des d’un mateix paradigma, sinó des del sembla més útil segons el cas.
Aquesta manera de procedir, tant per part del pacient com per part del terapeuta, no és integradora, com tampoc ho és, d’entrada, parlar de la persona humana com un ésser bio-psico-social-espiritual. Evidentment, que en la persona humana existeixen tots aquests aspectes, però cal explicar de quina manera es relacionen, si es vol fer una psicologia integral. D’altra banda, es podria començar a discutir si l’aspecte espiritual s’inclou en el psicològic o a l’inrevés, o si caldria afegir la temporalitat com un aspecte més en aquest tren d’atributs. Fins i tot, potser caldria admetre que l’aspecte psicològic no té consistència, doncs l’activitat psíquica és, en definitiva, activitat neuronal.
La provisionalitat conflictiva d’aquesta manera de definir a la persona humana és conseqüència de la mentalitat constructivista, és a dir, aquella forma de pensar segons la qual no s’aspira a parlar de les coses sinó de trobar aquells “constructes” que permeten gestionar d’una determinada manera les diferents situacions en les que es troben les persones. Malauradament, els diagnòstics psicològics actuals es fonamenten en aquesta forma constructivista de treballar davant la realitat del patiment humà, provisional i estandarditzada en protocols d’actuació. Si no funcionen, caldrà buscar un nou constructe que pugui permetre una altra manera de gestionar la situació.
Una manera integral d’entendre a la persona humana és la que proporciona l’antropologia filosòfica. Definir a la persona humana com un ésser racional, inclou la seva psicologia, sociabilitat i espiritualitat en un ésser corpori i, a més, permet explicar la interrelació d’aquests aspectes sense menystenir-ne cap d’ells.
Així com la seva funcionalitat biològica pot interferir en la seva expressió afectiva, també la seva espiritualitat pot enfortir el seu sistema immunitari, tot i que no de la mateixa manera. Tenir un sentit de vida i menjar equilibradament son ambdós saludables, però de manera diferent. No es tracta de complir quants més elements millor d’una llista, sinó d’entendre que el sentit de la vida impregna a la persona de tal manera que la seva dieta es veurà afectada, com també la manera de relacionar-se amb els demés i la manera de gestionar les seves emocions.
Una psicologia integral no acumula indiscriminadament, pensant que “quant més millor”, sinó que, identificant el que és millor, sabrà posar en el seu lloc tot el demés.