Enmig d’una ratxa difícil, la proximitat del papa Lleó XIV s’ha convertit en una abraçada directa de deu amb retorn d’esperança. És ben cert que hi ha dies en els quals el nostre camí es torna costa amunt i tot pesa més, potser inclús més del compte. Molta gent del meu entorn sap que abraçar la fe i rebre el baptisme ha estat tot un gir ple de felicitat i llum per a mi. Malgrat tot, a aquesta alegria s’hi ha ajuntat darrerament un cop bastant dur; per això també he entès que aquesta gràcia no ens fa immunes a les tempestes.
Confesso que vaig anar no gaire motivada a la cita històrica del Sant Pare, ja que vinc arrossegada de dies grisos, i sentia que la llum s’estava apagant. Els dubtes quotidians, juntament amb tristesa i desànim, s’havien instal·lat en la meva rutina, cosa que, afeixugava aquella espurna de la qual vaig començar aquest viatge. Tot i això, em vaig plantar a la diagonal, que s’havia convertit en un autèntic temple sense sostre. Veure passar el Sant Pare tan, però que tan a prop de mi, contemplar la seva senzillesa, la seva humilitat i alegria, em va transmetre una emoció que feia molt de temps que no sentia.
Va ser una felicitat immensa, real; va ser com una abraçada directa per a la meva ànima. Escoltar cadascun dels missatges que ens ha deixat ha fet que el nus que m’asfixiava es comencés a desfer. Estem en un temps força exigent, jo la primera amb mi mateixa, ens enfadem amb nosaltres mateixos si alguna cosa no ens surt bé i sembla que l’última ensopegada determini com som. Permetem que la culpa i el desànim ens bloquegi el futur del nostre caminar, emboirant-nos el sentit real del nostre caminar. Però la veu de l’Església, encarnada en el Papa, ens recorda el contrari; per deu mai som un cas perdut.
És cert que quan estàs immersa en aquests moments foscos, costa adonar-se d’aquesta veritat, però no hem de perdre la confiança en deu i deixar-nos guiar per ell. Per a molts la visita del Pontifici haurà estat una jornada històrica, per a mi, ha estat una trobada personal de sanació. He tornat a casa amb la llibreta plena de sentiments plasmats, però amb el cor alleugerit. La tristesa pot marcar alguns trams del viatge, és cert, però amb crist l’última paraula sempre li pertany a l’esperança.