“Com podeu veure, porto a la mà l’anell del Pescador”, va dir el Sant Pare en la seva primera parada a Gran Canària, al port d’Arguineguín, mentre l’alçava i el contemplava, conscient del pes que aquelles paraules comportaven en aquell indret precís, i després d’haver escoltat el testimoni de diferents realitats que viuen des de ben a prop l’acollida o que s’han vist acollides. Com el de la María Fernanda López, voluntària de Càritas: “Cada persona que arriba no és un problema a resoldre, sinó una història per abraçar i acompanyar.”
Les paraules remetien al passatge evangèlic del llac de Galilea, on Crist diu a Simó Pere: “Des d’ara seràs pescador d’homes” (Lc 5,10). I va ser precisament allà, davant d’aquelles aigües, on el Sant Pare va afirmar que aquesta expressió adquiria una força “literal i dolorosa”.
Situat al sud de Gran Canària, el port d’Arguineguín —conegut també com el “port de la vergonya”— ha estat testimoni durant anys de l’arribada de milers de persones que fugen de la fam, la guerra o la desesperació. Són les aigües que han vist arribar vides que ho deixen tot enrere, i on les onades de l’Atlàntic també n’han deixat moltes pel camí, vingudes del Senegal, Mauritània, Gàmbia, Mali o el Marroc, en travesses que poden superar els 1.600 quilòmetres.
Les condicions del viatge, la precarietat de les embarcacions i l’absència de mitjans de rescat en alta mar generen un nombre elevat de víctimes, moltes d’elles invisibilitzades.
En aquesta illa, petita en extensió però “gran en humanitat”, segons paraules del Sant Pare, han arribat milers de persones arrencades de la seva terra, confiades a la fragilitat d’una pastera. Per això, Lleó XIV va voler deixar clar que l’Església no es pot “desentendre d’aquests molls”: “L’Església no pot desentendre’s d’aquestes aigües ni de cap lloc on la fam, la set, la violència, la por o l’exili segueixin ferint la dignitat humana”, va afegir, “els deixebles de Jesús no poden considerar aliè el clam dels qui criden des de la nit”.
Segons dades d’ACNUR, a finals de 2024 hi havia al món 123,2 milions de persones desplaçades per la força a causa de persecucions, conflictes o violacions de drets humans. D’aquestes, una part important arriba a Europa a través de la ruta atlàntica, amb les Illes Canàries com a principal porta d’entrada: Espanya va rebre 63.970 persones migrants i refugiades que van arribar per rutes irregulars l’any 2024, de les quals 46.843 ho van fer per les illes Canàries, una xifra que superava les 56.852 de l’any anterior. Una bona part d’aquestes arribades tenen com a destí precisament el port d’Arguineguín, a Gran Canària, convertit en els darrers anys en el principal punt de desembarcament de la ruta atlàntica.
“En el llenguatge bíblic, el mar pot ser imatge d’amenaça, obscuritat i caos” —va dir el Sant Pare en aquesta mateixa visita al port—, “també avui existeixen monstres que aguaiten aquests mars: màfies que trafiquen amb la desesperació, tractants que esclavitzen dones i nens i la indiferència de molts que permeten que els pobres siguin engolits per l’explotació o per l’oblit”. I va recordar que “la fe no es queda paralitzada davant del poder del mar”.
En aquest mateix escenari, Lleó XIV va voler oferir un gest que va quedar gravat en la memòria de tots els presents: la benedicció d’una creu construïda amb fusta de les pasteres que havien transportat persones migrants fins a aquelles costes. Un símbol que convertia el dolor i el perill de la travessia en signe de fe i d’esperança, i que recordava que cada embarcació arribada al moll porta amb ella una història de supervivència, però també, sovint, de pèrdua.
El 2017, el cofundador de la revista 5W va escriure el llibre No som refugiats, on un dels temes principals era posar el focus en les històries personals i humanitzadores que es troben darrere de les pasteres i dels naufragis, i com, lluny d’una mirada paternalista, haver-se d’enfrontar a aquestes situacions no defineix les persones com a refugiades, sinó com a persones amb històries al darrere. En aquest sentit, també Òscar Camps, fundador d’Open Arms i present a l’encontre amb el Papa al port de Las Palmas de Gran Canària, expressava com cal deixar d’anomenar aquest indret “port de la vergonya” i “començar a pensar quanta solidaritat pot néixer d’aquí, i que aquesta visita del Papa és l’inici de quelcom més gran”, concloent amb “esperança, hi veig esperança”. El Successor de Pere, com a pescador, va anar a l’encontre no d’una realitat silenciada i apagada, sinó com a bri d’esperança per al canvi cap a la solidaritat i, especialment, cap a la integració.
A Las Palmas, la jornada va continuar amb un encontre amb bisbes, sacerdots, diaques, religiosos i religioses, seminaristes i agents de pastoral, un espai de recolliment i de comunió eclesial abans de presidir la missa a l’Estadi de Gran Canària, on milers de fidels es van congregar per acompanyar el Sant Pare en aquesta primera jornada de la seva visita a l’arxipèlag.
Ruta a Tenerife amb examen de consciència: la integració
L’endemà, el Papa es va traslladar a Tenerife, on la primera parada va ser el Centre de Migrants Las Raíces. Allà, Lleó XIV va voler recordar la figura del seu predecessor: va dir que al papa Francesc li hauria agradat ser-hi present, en un gest que connectava la seva visita amb l’atenció constant que el Pontífex difunt havia dedicat a la realitat migratòria i a les fronteres del sud d’Europa.
D’allà, el Papa es va dirigir a la plaça de Crist de La Laguna, on el van rebre el bisbe de Tenerife, Mons. Eloy Alberto Santiago, davant d’unes quatre mil persones. Després dels cants, les paraules de benvinguda i els testimonis d’un sacerdot veneçolà i de tres persones migrants, el Sant Pare va pronunciar un discurs centrat, de principi a fi, en una sola paraula: integració.
«Integrar és un camí recíproc: qui arriba aprèn a habitar una terra nova, i qui rep aprèn a eixamplar la seva pròpia casa sense diluir la seva identitat ni tancar el cor a la trobada»
Lleó XIV va començar assenyalant que La Laguna és coneguda com una ciutat sense muralles, una ciutat oberta, i que aquest detall ajuda a entendre que “les barreres més difícils d’enderrocar no són sempre de pedra. A vegades estan en la mirada, o en la por o en la indiferència”. Des d’aquí, va proposar que, igual que el braille permet que la paraula s’obri camí a través del tacte, també la integració exigeix aprendre a llegir d’una altra manera: hi ha mirades que veuen però no reconeixen, que converteixen un rostre en xifra, una història en expedient i una diferència en distància.
El Papa va distingir amb claredat entre acollida i integració: “L’acollida obre la porta; la integració ajuda a creuar el llindar. L’assistència posa bàlsam a la ferida i la integració reconstrueix el futur.” I va insistir que integrar no significa esborrar la història de qui arriba ni exigir-li que deixi enrere tot el que forma part de la seva memòria, ni tampoc crear mons paral·lels on les persones convisquin sense trobar-se realment. Per al Sant Pare, “integrar és un camí recíproc: qui arriba aprèn a habitar una terra nova, i qui rep aprèn a eixamplar la seva pròpia casa sense diluir la seva identitat ni tancar el cor a la trobada”.
En aquest camí de doble direcció, Lleó XIV va recordar que tota societat que acull té deures envers qui arriba, i que qui és acollit descobreix que la dignitat reconeguda com a dret floreix quan es converteix en responsabilitat i desig sincer de construir junts. Així, va dir, “qui va arribar com a estranger pot retrobar vincles, reconstruir confiança i sentir-se part viva d’una comunitat”.
El Papa va citar també els testimonis escoltats: Khalid, que després de diversos intents havia arribat a l’illa; Mbacke, a qui els presents havien recordat que “la teva dignitat no ha quedat dissolta en les aigües que has travessat”; i Thalia, exemple de com qui un dia va ser acompanyat pot convertir-se en pont per a altres. Per al Sant Pare, quan qui va necessitar una mà comença a estendre la seva, “la caritat rebuda es transforma en responsabilitat compartida”.
«Les llàgrimes i la sang d’aquests germans clamen a Déu”
Lleó XIV va voler tenir també un record per als migrants procedents de Llatinoamèrica, de les Filipines i d’altres llocs que ja formen part viva de la comunitat canària, i va animar els catòlics a deixar-se evangelitzar també per ells. I, en un dels passatges més durs del discurs, es va dirigir directament a qui s’aprofita de la desesperació humana —els qui organitzen rutes de mort, tracten amb persones, retenen documents o exploten treballadors—, demanant-los que es deturin i es converteixin, recordant que “les llàgrimes i la sang d’aquests germans clamen a Déu”.
Finalment, el Sant Pare va advertir que, més enllà dels naufragis al mar, existeix també “un naufragi silenciós després de l’arribada”: quedar-se sol en una ciutat, sense llengua, sense vincles, sense feina, sense confiança. “Integrar és impedir aquest segon naufragi”, va concloure, encomanant aquest camí a la Sagrada Família de Natzaret, model de tota família refugiada i de tota persona forçada a deixar la seva terra.
La jornada a Tenerife va culminar amb la missa al Port de Santa Cruz de Tenerife, una celebració que va aplegar milers de persones i que, per a molts canaris, tenia un significat que anava més enllà del religiós. La Belén, una de les assistents, ho resumia així: “És una manera de reivindicar l’oblit que té Canàries sobre la immigració.” I la Isabel afegia: “Com a creient, que vingui el Papa és un regal perquè és el representant de Déu a la terra, però que a més a més vingui aquí és un honor, en un moment en què tots necessitem oblidar-nos de nosaltres mateixos, pensar en l’altre. I a Canàries li fa falta molt d’aquesta veu, especialment tenint en compte que els canaris hem hagut d’emigrar moltes vegades.”
Amb aquestes paraules, la visita de Lleó XIV a Gran Canària i Tenerife es tancava com havia començat: amb la mirada posada en el mar, en els qui hi arriben i en els qui, des de fa generacions, també l’han travessat per buscar un futur i un present millor.
