Per primera vegada en la història, un Pontífex ha pres la paraula al Congrés dels Diputats d’Espanya i ha parlat davant de múltiples personalitats polítiques, com el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés, Gabriel Rufián, o de Junts per Catalunya, Míriam Nogueras.
El que ha fet aquest matí el papa Lleó XIV no ha estat un discurs polític en el sentit convencional del terme: no s’ha posicionat a favor o en contra de cap partit, no ha donat la raó a uns ni altres, sinó que més aviat ha estat una invitació a la reflexió dels qui han estat presents a la sala, una interpel·lació conjunta i, fins i tot, una crida internacional a l’aprofundiment.
Després de ser rebut amb un llarg aplaudiment, la presidenta del Congrés, Francina Armengol, li ha dedicat unes paraules de benvinguda en què ha citat Ramon Llull —“la justícia et proporcionarà pau, i també treball”— i ha confirmat la responsabilitat compartida de tots els qui han ocupat la sala.
Quan ha arribat el torn de paraula de Lleó XIV, ha volgut aclarir des del primer moment per què era allà. No perquè Església i Estat hagin d’anar de la mà, sinó perquè, com a bisbe de Roma i pastor de l’Església catòlica, la Santa Seu es troba, de manera peculiar, en diàleg amb els pobles i amb els estats. I des d’aquest lloc ha plantejat la pregunta que, al seu entendre, tota tasca legislativa acaba trobant: “Quina concepció de la persona humana inspira les lleis i quin tipus de societat construeix aquestes lleis”.
El discurs no s’ha d’entendre únicament com unes paraules dirigides al govern o al sistema polític espanyol —que també—, sinó com un reclam internacional, ja que en les seves paraules hi havia múltiples referències de la seva primera encíclica apostòlica publicada recentment, Magnifica humanitas, que és en definitiva la carta de navegació del seu pontificat: una carta solemne adreçada a tota la humanitat.
En una primera introducció, el Papa ha fet una referència que no és casual: l’Escola de Salamanca. Fa cinc-cents anys, fra Francisco de Vitoria i altres dominics i jesuïtes van tenir la lucidesa —i el coratge— de preguntar-se si hi ha límits morals al poder, i van contribuir a formar una consciència jurídica capaç de recordar “que l’autoritat porta sempre amb ella una responsabilitat i que tot ésser humà ha de ser reconegut com a subjecte de drets i deures”. Aquell llegat, ha dit, viu també en aquestes Corts, “cada vegada que el legislador es pregunta com fer que allò possible sigui just, que allò legal sigui veritablement humà i que la voluntat de la majoria custodiï allò que pertany a tots”.
“La tecnologia en si mateixa no és neutral perquè pren el rostre de qui la concep, la finança, la regula i la utilitza””
Dignitat humana i la cultura del rebuig
El fil conductor del discurs ha estat, com en tota la seva acció pontifícia, el respecte per la dignitat humana. I l’ha abordat en el context que marca el nostre temps: el de la revolució tecnològica. Citant la seva encíclica, ha advertit que “la tecnologia en si mateixa no és neutral perquè pren el rostre de qui la concep, la finança, la regula i la utilitza”. El discerniment, per tant, “ha de centrar-se en quin lloc ocupa la persona humana en les nostres decisions”. I el fonament és un: “tota societat autènticament justa s’edifica sobre el reconeixement de la dignitat inviolable de la persona humana”.
Des d’aquí ha llançat un dels missatges més directes de la jornada, recollint una preocupació central del pontificat anterior: la cultura del rebuig. “Si la vida deixa de ser reconeguda com un valor fonamental, quin futur poden tenir les nostres societats? Pot anomenar-se plenament justa una comunitat que deixa en l’ombra el nen encara no nascut, l’ancià, el malalt, qui pateix en silenci?”. La defensa de la vida, ha dit, “no és una qüestió parcial ni un interès confessional: és una fita de civilització”.
«Pot anomenar-se plenament justa una comunitat que deixa en l’ombra el nen encara no nascut, l’ancià, el malalt, qui pateix en silenci?”
Ho ha vinculat tot plegat al concepte de bé comú, que ha definit com “la forma social de la dignitat humana”, i ha advertit que quan aquest “deixa de ser horitzó compartit, l’acció pública corre el risc de fragmentar-se en interessos parcials”. En aquest marc ha reivindicat la família com a “primera escola d’humanitat”, on s’aprèn “la gramàtica elemental de la convivència: rebre la vida, tenir cura de l’altre, perdonar, servir i pertànyer”.
Immigració i pau
La dignitat humana “no pot romandre abstracta quan tantes persones es veuen obligades a deixar-ho tot per cercar pau, seguretat i futur”. El drama migratori, ha dit, “interpel·la avui la consciència de les nacions”. Ha estat contundent: “Allà on una persona és discriminada per raó del seu origen, es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans”. La resposta ha d’anar “més enllà de la mera gestió de fluxos” i ha d’abordar les causes estructurals, entre elles les desigualtats econòmiques i la crisi climàtica.
“Allà on una persona és discriminada per raó del seu origen, es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans”
Sobre la pau, ha estat igualment directe en un moment en què Europa viu una de les seves crisis de seguretat més greus: “Tota guerra constitueix una dolorosa derrota de la capacitat de negociar. Les armes poden imposar un silenci temporal; però mai no podran edificar una pau autèntica i duradora”. Ha expressat preocupació pel retorn del rearmament i ha advertit que les decisions sobre la vida i la mort “no poden mai ser descarregades sobre automatismes ni sostretes a la responsabilitat moral de la persona humana”. La sortida passa per “redescobrir el valor indispensable del diàleg com a camí pacient cap a acords justos i duradors”.
El llenguatge i la fe en la vida pública
Al tram final, i en la línia del que és una de les grans característiques del seu pontificat, ha reivindicat una “cultura de la reciprocitat”: “En una convivència madura, fins i tot el conflicte pot convertir-se en camí cap a la pau, quan les diferències es deixen mitigar per l’escolta i s’ordenen al reconeixement de les necessitats, els anhels i les capacitats de tots”. La pau, ha dit, “neix també en la consciència” i es protegeix a través del llenguatge. Les paraules dels qui exerceixen una responsabilitat pública “poden obrir camins o tancar-los”. Per això ha cridat a “desarmar el llenguatge”: “La fermesa no exigeix menyspreu; la discrepància no comporta humiliació”.
Ha defensat la llibertat de consciència i de religió com a dret fonamental i ha deixat una frase que resumeix bé l’equilibri que proposa: “La fe no pretén imposar-se mitjançant privilegis ni coercions; tanmateix, tampoc no pot ser relegada al silenci com si fos irrellevant per a la vida pública”.
“La fe no pretén imposar-se mitjançant privilegis ni coercions; tanmateix, tampoc no pot ser relegada al silenci com si fos irrellevant per a la vida pública”
Ha tancat amb una imatge: la llum que entra per la llanterna del Saló de Sessions. “Aquesta llum que ve de dalt pot recordar que també la política necessita reconèixer una mesura que la precedeix i la supera”. Una llei, ha conclòs, “no assoleix la seva veritable grandesa pel mer fet d’haver estat formalment aprovada; l’assoleix quan pot comparèixer davant la dignitat de la persona i sortir d’aquest examen sense avergonyir-se”.
Per entendre el que ha passat avui en aquest hemicicle, cal tenir present un dels pilars del carisma agustí, l’ordre a la qual pertany el papa Lleó: la recerca de la veritat a través del pensament crític. El seu discurs no ha ofert solucions tancades ni ha dictat respostes. Ha fet quelcom més profund i, en certa manera, més exigent: ha entrenat la sala en la reflexió, ha interpel·lat conjuntament tots els presents i els ha convidat a cultivar l’esperit crític com a condició per arribar a una convivència veritablement justa. Un discurs que ha finalitzat amb un llarg aplaudiment i amb tota la sala dempeus.