Fa poc s’ha acabat la construcció de la torre més alta de la Sagrada Família, dedicada a Jesucrist, en el conjunt de les torres centrals i perimetrals —divuit en total—, tot i que de moment en són catorze, ja que manquen les quatre de la Glòria, actualment en construcció. El sentit de tot l’edifici com a església troba així la seva síntesi en l’impuls vertical de la torre central, que sobresurt per damunt de les més properes —dedicades a Maria, Mare de Déu, i als quatre evangelistes— i sobre les de les tres façanes, dedicades als apòstols.
La compleció de la torre més alta amb una gegantina creu, anomenada còsmica perquè té quatre braços orientats segons els punts cardinals, ha tingut lloc amb la col·locació a la part més alta d’una escultura en forma d’“Anyell místic”. Aquesta vertiginosa síntesi de símbols —la torre que s’enlaira, la creu, l’Anyell— vol recordar a qui la mira que la salvació que Déu ha ofert als homes en la passió del seu Fill no és fruit d’una acció de força, sinó de la seva modèstia d’anyell indefens. Aquest és el missatge que aviat il·luminarà Barcelona i el món sencer: ens salven la dolçor, la modèstia i la bondat divina, no els violents projectes humans.
En col·locar aquest missatge al cim de la seva arquitectura més important, Gaudí l’ha llançat des de la terra cap al cel infinit, fent-nos partícips de la seva pròpia experiència. De fet, quan s’observa ara la Sagrada Família després d’haver-ne visitat l’interior, es comprenen finalment les raons de la seva tensió ascensional i es viu amb més intensitat el dinamisme que lliga l’interior amb l’exterior.
El centenari de la seva mort pot ser viscut com una celebració que en reconeix la grandesa internacional, però que també ens l’apropa cap a casa.
