Introducció de Marina Adelaida:
Com a jove vull confessar una realitat que potser abans no transmetia gaire, però que ara ja dic amb tota naturalitat: les xarxes socials ens roben la vida, a mi la primera. Passem hores i hores enganxats, molts cops amb ximpleries, i així va passant el temps. És un temps perdut que podríem haver esmerçat en altres coses. El que vull fer pensar és que l’aparell que fem servir per a les xarxes socials costa uns diners; uns diners que, per a una altra persona, serien una gran fortuna. Com a joves, cristians i no cristians, ens hauríem de parar a pensar aquestes coses més sovint. Comencem a mirar els pobres de cara. És clar que cadascú passa per una situació diferent, i alguns podran ajudar més que d’altres econòmicament, però hi ha una cosa en què gairebé tots sí que podem ajudar: la companyia.
Molts cops donem diners i marxem a l’instant, però ells també necessiten temps, ser escoltats, compartir una xerrada amb algú o fer un tomb, encara que sigui petit. Són persones totalment iguals que nosaltres, no ens podem permetre el luxe de ser-los indiferents.
En la meva vida diària, tot i que confesso que estic enganxada al telèfon mòbil, procuro passar força estona amb persones del meu barri que viuen al carrer. Ningú m’hi obliga, em neix del cor. Ells, a més de patir el fred i la gana, pateixen el dol de la soledat, que és un gran dol. Molt sovint, com he dit, camino pels carrers del barri amb els qui conec que necessiten ajuda. Gairebé cada dia em trobo amb alguna mirada d’incomprensió, de veure com una jove com jo, en comptes d’estar fent oci, està passejant amb un necessitat. Els és estrany. Personalment, no m’afecta pas: jo els faig un somriure. Ells m’expressen la incomprensió i jo els expresso la felicitat.
Tot això ho dic perquè estic segura que a més d’un jove aquestes mirades d’incomprensió els han fet agafar vergonya i prejudicis. Hem de saber respondre a l’enemic com un amic. Us animo a experimentar una tarda, una petita estona, compartint el temps encara que siguin uns breus minuts amb algú necessitat del carrer. Estic ben segura que us omplirà molt.
Us animo a experimentar una tarda, una petita estona, compartint el temps encara que siguin uns breus minuts amb algú necessitat del carrer
He volgut convidar a creuar aquestes paraules al meu amic Ferran Roigé, gran amic que comparteix aquests petits moments amb mi.
Preguntes de Ferran a Marina Adelaida:
Com podem arribar els joves a tenir un bon record d’aquesta creació com un regal de Déu?
Caram, Ferran, bona pregunta! Crec que la clau principal per a mantenir viva la memòria d’aquest regal de Déu és desconnectar per connectar. Som incapaços de contemplar aquest regal diví si dilapidem el temps en les banalitats digitals d’avui dia. Per això, el millor consell és que puguem recuperar la capacitat d’observar i mirar profundament la natura, que és un dels llegats més grans que Déu ens ha confiat.
Fa uns dies vaig descobrir que santa Hildegarda de Bingen parlava d’un concepte que em va semblar fascinant i força útil: la viriditas. Ella feia referència a una mena de saba verda, una energia vital que Déu dona a tot allò que batega. I ens fa recordar que la planta ens dona vida; una cosa de la qual no ens adonem, però que ens dona aliment, cura i, sobretot, ens proporciona l’aire que respirem. Tot i així, molta gent és aliena a aquesta realitat, i és aleshores quan aquest regal magnífic passa a ser un do invisible.
Hem d’aprendre a observar per tenir present Déu en el nostre dia a dia, fins i tot ho hem d’intentar en els moments de flaqueses. Aquesta mateixa saba que, de manera invisible, fa créixer la planta és la mateixa que uneix els éssers humans.
També vull recalcar que hem d’entendre, i sobretot tenir la consciència, que tots som iguals, des del més ric fins al més desvalgut. Per això, quan passejo pel barri acompanyada d’aquell que no té recursos, en aquests petits moments m’adono que la vida de Déu floreix. Per a mi sempre serà un record i un motiu per a donar gràcies a Déu per haver-me concedit el privilegi de viure petits moments com aquests.
Hem d’aprendre a observar per tenir present Déu en el nostre dia a dia, fins i tot ho hem d’intentar en els moments de flaqueses
Quines són per a tu les maneres més fàcils per les quals nosaltres els joves podem ajudar els més necessitats?
El primer de tot és deixar de mirar cap a un altre costat, com si la pobresa fos un problema aliè que ens ha de ser indiferent. L’ajuda més valuosa és completament gratis i es pot oferir des de ben joves. És veritat que molts cops no podem ajudar econòmicament com voldríem, i és precisament per això que jo dono tanta importància a la qualitat del temps que oferim. Un gest tan senzill com regalar un somriure o passar uns minuts conversant pot canviar el dia d’algú.
Moltes vegades es lliura una moneda i, seguidament, marxem corrent; en canvi, potser en aquell precís moment, aquella persona necessita molt més sentir-se acompanyada que no pas aquella moneda. No demanen només per a poder viure, sinó que necessiten ser tractats com a iguals, i no com a desiguals. Hem de ser capaços de trencar el mur de la soledat que pateixen la gran majoria. Per tot això, penso que tenim a l’abast diverses maneres molt fàcils d’ajudar, tot i que mai les aconseguirem complir si primer no ens traiem de sobre la por de ser jutjats pels altres.
Reflexió de Ferran:
Déu va crear, i Déu va veure que el creat era bo. El Cel no suposa viatjar a un regne màgic i eteri ben llunyà, amunt dels núvols. Quan arribi el moment de veure Déu cara a cara, la plenitud del nostre goig, ho farem amb bons cossos, en un bon món. Aquells cossos i món que coneixíem, però alhora diferents. Redimits, perfectes, radiants, capaços de suportar l’eternitat. Aquesta és la nostra fe.
Creiem, doncs, si tractem aquest món com un vaixell nàufrag del qual volem fugir? És una mera eina de la qual abusarem fins que quedi rovellada i esmicolada? Quina ingratitud! Quina pèrdua! Quina misèria! Com contemplaran Déu les persones senzilles, sense aquestes icones de les veritats celestials? Les abelles posades sobre les flors. Els peixos nedant riu avall. Les aus amagades als nius. Fins i tot un infant pot entendre aquesta bellesa, sense una definició present en cap diccionari. No podrem cuidar el món, si no ens cuidem a nosaltres mateixos. Ara tenim temps, per fer-nos forts, lluitar l’endemà, l’any vinent, i si Déu vol, el segle vinent. No esperem a afeblir-nos, no ens deixem dominar per l’apatia. Com aixecarem les destrals, amb ossos fets pols? Com caminarem, amb les cames tremolant? Que els nostres esforços avui siguin un sacrifici d’amor, per l’amor que el nostre món es mereix. No caiguem, no marxem, sense abans haver estimat prou.
Preguntes de Marina Adelaida a Ferran:
Ferran, per què creus que els joves hem de tornar a mirar els productes de la terra com un regal que Déu ens està fent?
Tants dies m’aixeco del llit, em rento les dents, esmorzo, i visc sense adonar-me’n: “Quina fortuna tenim! Quina oportunitat de ser agraïts!”
Moltes persones abans que nosaltres han patit i suat per poder menjar, mentre que nosaltres tenim una enorme varietat d’aliments al costat de casa. Però quan ens endinsem en la rutina, comencem a assumir que el pa creix i cau ja tallat de les moreres. Qui diria que la carn ara dins un contenidor de plàstic pertanyia a un animal, que menjava, caminava, i respirava el nostre aire? És llavors quan els productes de la terra em recorden aquest esforç invisible que ens quedava tan remot, posant-lo aparent. A més, mai pots oblidar que la conveniència comporta sacrificis alhora ignorats. Si podem tenir menjar sobre la taula amb tanta rapidesa, i a un preu relativament baix, és perquè sovint es passen per alt les pràctiques que ens oferirien un producte més saludable, i amb un respecte major per la font d’allò que ens manté vius. És necessari omplir de químics un plat de pasta instantani només perquè es mantingui més temps fresc a la nevera? Necessiten les bèsties del camp ser mantingudes en espais estrets i fastigosos només per dinar un pit de pollastre? Gaudeixo de com de simples els productes que provenen de l’hort, a l’olla; de la granja, al plat.
Si podem tenir menjar sobre la taula amb tanta rapidesa, i a un preu relativament baix, és perquè sovint es passen per alt les pràctiques que ens oferirien un producte més saludable, i amb un respecte major per la font d’allò que ens manté vius
Què té a veure per a tu la natura amb l’ajuda als més necessitats?
Aquesta vida, aquestes ànimes, aquest món, aquestes persones, aquest aire, aquestes flors, aquests núvols, tots aquests éssers… Tot és un regal! Tot és gràcia! Quin goig! Aquest Déu, que tant ens estima, que no para de donar, i donar-se de maneres incomptables. Si posseís cap cosa, potser estaria justificat en menysprear-la. Però res és sols meu, sinó del nostre Pare. I tot en tot allò que ve del Pare, ell s’hi veu reflectit. Un món ple de preciosos miralls, si ens dignem a fixar-nos en cada objecte. Què és el món, sinó un eco d’aquell sagrat jardí, on els nostres pares gaudien com guardians fins a la caiguda? Qui és el pobre, sinó una imatge del Déu Vivent, el Déu Encarnat, el Déu amb gana, amb set, menyspreat i abandonat?
Si Jesús es troba en tots aquests, els més petits entre el món, i el mateix Natzarè crida els joves cap a Ell, qui llavors són els més adequats per a donar-los consol? Qui cuidarà aquest món? Nosaltres encara conservem les forces per protegir-lo. Millor començar ara que deixar-li la responsabilitat a qui necessita descansar. Ja ho farem doncs sota els arbres que haurem plantat.