Nascuda a Quillota (Xile), Isabel Iturrieta és diplomada en Treball Social. Va arribar a Catalunya amb la seva família l’any 1975, arran del cop d’Estat. Ha treballat en l’àmbit del comerç, la cura de persones i l’atenció a infants, feines que li van permetre contribuir a l’economia familiar. Actualment, treballa a l’àrea de migració de Càritas Diocesana de Tarragona i és coordinadora de la Comissió de Mobilitat Humana de Càritas Catalunya.
Quines són avui les principals dificultats que afronten les persones en situació de mobilitat humana?
Les dificultats són moltes. Principalment, a nivell emocional: el dol migratori és dolor, desconcert i, sovint, un desinterès inicial per conèixer la nova societat d’acollida.
Després, hi ha les dificultats administratives: no tenir la documentació necessària per poder treballar o desenvolupar qualsevol tasca laboral sense la por de patir algun tipus de sanció.
En els darrers anys, ha canviat el perfil de les persones migrades o refugiades que ateneu? En quin sentit?
Les necessitats quan arriben al país continuen sent molt semblants, però el que ha canviat són els motius de la migració. Ara no només es migra per qüestions econòmiques, sinó també per causes climàtiques o de salut derivades de les conseqüències del canvi climàtic.
Quins són els principals obstacles que es troben a l’hora de regularitzar la seva situació i accedir a drets bàsics?
Els principals obstacles són la situació administrativa i una Llei d’estrangeria que condiciona la possibilitat de ser un ciutadà amb els mateixos drets que la resta. També és una dificultat no poder disposar d’un contracte de treball.
Un altre element clau és el padró. Sense empadronament no és possible accedir als Serveis Socials, i molts ajuntaments dificulten o endarrereixen aquest tràmit.
“Sense empadronament no és possible accedir als Serveis Socials, i molts ajuntaments dificulten o endarrereixen aquest tràmit”
Més enllà de la regularització, què falta perquè hi hagi una integració real en àmbits com la feina, l’habitatge o l’educació?
Falta voluntat política per impulsar accions que busquin realment fer unes polítiques d’integració social. Encara hi ha sectors de la població autòctona que perceben la immigració de manera negativa i, per tant, la xenofòbia i el racisme dificulten una plena integració.
Sentir-se ciutadà de segona classe comporta sovint unes situacions d’estrès que repercuteixen directament en la salut física i mental de les persones.
Quin tipus de suport és avui més necessari per a aquestes persones: legal, econòmic, emocional…?
Depèn de la situació personal de cadascú, però en gairebé tots els casos és necessari un suport integral.
Cal ajudar a superar la frustració i la inseguretat, i també garantir unes condicions mínimes per poder subsistir econòmicament fins que la situació millori.
Quin paper juga Càritas en aquest acompanyament i quin impacte té la seva acció?
Càritas acompanya les persones tant a nivell personal com social. Les persones agraeixen que hi hagi algú que les escolti i que s’interessi per com es troben; que els pregunti per la família; que els faci veure que també poden ajudar altres persones; que els mostri tot allò que poden fer, encara que sovint pensin que sense documentació no poden fer res.
Des de la teva experiència, què és el que més t’ha marcat personalment en aquesta feina?
La resiliència de les persones i la seva la capacitat d’adaptació davant les diverses situacions que pateixen per la condició de ser persones immigrants.
Com podem combatre el discurs d’odi i la desinformació sobre la migració?
Amb molta educació des de l’escola bressol i amb campanyes de sensibilització.
En una societat cada cop més plural, com podem passar de la tolerància a una veritable convivència?
Impulsant polítiques que fomentin establir llaços de bona convivència i posant l’accent en tot allò que aporten les persones que viuen al nostre costat.
El lema de Càritas per la campanya de Corpus, “Tria estimar. Tria comunitat”, apel·la a una decisió personal. En el context de la mobilitat humana, què vol dir realment “triar estimar”?
Crec sincerament que estimar vol dir respectar.
El sublema diu que no sempre podem canviar el món, però sí com hi vivim. Com es concreta això en el dia a dia de les persones que acompanyeu?
El món canvia amb les accions que fem cada dia. L’amor i el bon tracte que oferim a les persones que atenem sí que transformen realitats.