Mentre que la unió carnal dels amants s’expressa a la Bíblia amb l’abraçada sexual, el bes és símbol d’unió espiritual. El bes s’ha associat des d’antic amb l’alè, l’esperit de vida, l’ànima. El nostre esperit flueix a través del bes, de l’alè; crea una unió més de les ànimes que del cos.
El bes ha estat símbol de la comunicació de la vida. Orígenes explica que l’Esposa (Israel i l’Església) ha rebut nombrosos dons del seu espòs celestial (la llei mosaica, les promeses de l’amor de Déu a través dels profetes). Però ara a la fi dels temps ella anhela la presència immediata del seu Espòs i prega així: “Elevo la meva súplica a Vós, Pare del meu Espòs, pregant-vos que l’envieu, per tal que ja no em parli només a través dels seus servents els àngels i els profetes, sinó que vingui Ell mateix, directament, i em besi amb besos de la seva boca; que vessi les paraules de la seva boca a la meva, que jo mateixa el senti parlar i el vegi ensenyar.” Els besos són de Crist, que els va concedir a l’Església quan, en la seva vinguda, li va parlar a ella en persona paraules de fe, amor i pau. Ara ja no és un missatger ni un àngel, sinó el mateix Senyor qui parla per boca seva.
El món fou creat per la Paraula de Déu, que comunicava el seu esperit. L’home va esdevenir un ésser vivent mitjançant el “bes” de l’alè de Déu (cf. Gn 2,7). La vigília de la resurrecció, els deixebles van rebre el bes diví “amb els besos de la seva boca” quan Crist els va omplir de l’Esperit Sant a través del bes del seu alè.