El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix la fidelitat com a qualitat de qui és fidel, aquell que no manca a allò que s’ha compromès envers algú. Constant en afecció o lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor.
Tots ens sentim amb el deure de fidelitat vers qui estimem, qui és el nostre cap, vers qui ens ha tractat bé. Ser fidels vol dir mantenir-hi una relació de respecte, lleial, positiva, procurant fins i tot seguir les seves indicacions raonables i satisfer allò que sabem que li agrada. Fruit de la fidelitat es mantenen tradicions familiars, formes de fer en el treball, parlem bé de l’altre sobre allò positiu que li reconeixem. La fidelitat és una virtut sempre que no entri en contradicció amb altres com el respecte, la veritat, l’execució rigorosa de la missió que tenim encomanada, l’honestedat en tota relació amb tercers. La fidelitat és positiva quan l’exerceix la persona lliure amb criteri.
La nostra reflexió se centraria en quan una fidelitat és mal entesa i va més enllà del que aquesta significa. Hi ha qui la confon amb adulació. Hi ha qui justifica conductes poc respectuoses del cap, faltes a la veritat i executa indicacions contràries al bé general. Una falsa interpretació del que és la fidelitat pot portar a un comportament deshonest en l’exercici d’un càrrec.
Malauradament, aquesta “fidelitat cega” que motiva comportaments impropis, amb la finalitat d’agradar al superior, està força estesa. Exemples ben tristos els veiem en la política, quan es fan nomenaments de persones poc preparades per a determinades posicions només perquè s’espera d’elles una fidelitat sense límits. També ho percebem quan aquestes persones falten a la veritat, arribant a formar part de trames de corrupció perquè “s’hi han trobat”. Miren sempre de reüll al cap per agradar-li, prenen decisions pensant més en allò que serà ben vist pel superior amb independència de si és el millor.
Quina llàstima i quina pobresa la d’aquells que actuen motivats per una, anomenem-la, gratitud a qui ens ha fet un encàrrec sense pensar en el major bé possible. Quina llàstima la d’aquells que accepten una funció per a la qual no estan preparats només per fidelitat. I el que és més greu, quina pobresa quan es nomenen i fan encàrrecs als que principalment saben que els seran cegament fidels, quina pobresa el cap que no afavoreix l’opinió divergent que enriquiria l’organització.
Tota persona, tot líder de debò, evita l’adulació, les expressions de fidelitat que es puguin desviar de la correcta execució de la responsabilitat encomanda, per còmode que pugui ser que mai no ens portin la contrària.