Litúrgicament som a la recta final del temps pasqual. Aquest diumenge setè de Pasqua, al nostre país celebrem l’Ascensió del Senyor. En llegim el relat minuciós de sant Lluc al llibre dels Fets. També la comunitat del Ressuscitat va viure un espai de “temps pasqual” en el qual Jesús els donà “moltes proves que era viu: durant quaranta dies se’ls va aparèixer i els parlava del Regne de Déu”. I després d’anunciar-los que l’Esperit Sant els faria testimonis seus “a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”, “es va enlairar davant d’ells, un núvol se l’endugué i els seus ulls el deixaren de veure”.
L’Ascensió enceta un temps nou en la relació de Jesús amb els seus apòstols i amb tota la humanitat. Un temps que perdura encara. Un temps que és també el nostre. El desengany dels apòstols pel fet que els seus ulls deixaren de veure el Ressuscitat quedà a bastament compensat per l’anunci de Jesús als onze deixebles, consignat per l’evangelista Mateu al final del seu evangeli, que llegim avui. Els deixebles han anat a trobar Jesús a Galilea, a la muntanya que ell els havia indicat, i allà, ell, que ha “rebut plena autoritat al cel i a la terra”, ara els fa copartícips de les seves facultats, instant-los a anar a tots els pobles fent-los deixebles seus, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot el que ell els havia manat. Aquesta és una tasca que no han de fer sols. Jesús els és guia i protecció incessant, perquè ell és l’Emmanuel, “Déu amb nosaltres”. Per això els diu: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.
La corporeïtat del Ressuscitat no és visible als ulls dels humans. Tanmateix, ell és present en el món i l’Esperit ens auxilia, ens fa capaços de “mirar-lo, veure’l i creure-hi” en altres corporeïtats. “Veure’l”, en el pa i en el vi eucarístics: “Preneu, i mengeu, aquest és el meu cos… Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’Aliança vessada per tothom”. “Veure’l” a través de l’escolta de la seva Paraula: “Les paraules que jo us he dit, són Esperit i són vida” (Jn 6,63). De manera especial, “veure’l” en la corporeïtat dels més febles: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40). Finalment, “veure’l” en l’Església, Poble de Déu, comunitat de germans, que avancen sinodalment implorant “poder veure la claror de la seva mirada i ser així salvats” (Sl 80).