Serà important fer cas d’aquesta exhortació de sant Pere: “Reverenciau de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani raó de l’esperança que teniu” (1Pe 3,15). Entre tants problemes que ens afecten, el fet de les guerres ens està influint de forma global i particular. Tothom se’n ressent. Moltes persones es troben afectades per la desesperança i per la por al futur. Sentim com creix al nostre voltant un clima d’inseguretat marcat per la desconfiança i amenaces constants. Fins i tot en grups compromesos, s’observa un cert cansament, resultat de viure una sensació fatalista i de resignació. Com viure l’esperança quan això ens afecta tan de prop?
Situats enfront d’aquesta complexa realitat, els cristians hem d’afirmar que Déu és el fonament i la raó de la nostra esperança, el Déu que ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist i ens ha donat el seu Esperit perquè creguem en Ell i tinguem vida a desdir. Déu també ens parla a través de tantes persones que l’han rebuda, la viuen, la contagien, la transmeten, especialment ho veiem en els malalts: la confiança en Déu, l’adhesió a Jesucrist i la forma d’estimar, fan que la mirada, les paraules, l’acceptació de la seva situació, siguin un testimoni lluminós d’esperança.
Per això, posem la nostra mirada en Jesús i la confiança en les seves paraules: “No us deixaré orfes: tornaré a venir. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres amb mi, i jo en vosaltres” (Jn 14,18-20). L’esperança connecta amb el sentit de la vida i de les ganes de viure que superen els límits de la nostra capacitat humana, ja que “l’esperança no pot defraudar ningú” (Rm 5,5).
