El llibre Rostres de perdó, ens permet traçar un recorregut geogràfic i espiritual per diferents experiències de perdó. Vivències diferents en països diferents —passant per Ruanda, Palestina, Sud-àfrica, els Estats Units— amb un destí final, que és un aprenentatge: el perdó veritable és un signe d’amor. El seu autor és PJ Armengou Freixa. Ha estat corresponsal freelance a Jerusalem per a més de deu mitjans de comunicació nacionals i internacionals, entre els quals Catalunya Cristiana. Actualment és cap de redacció del Diari de Tarragona. Rostres de perdó, editat per Albada, és el seu primer llibre.

Has estat corresponsal a llocs com Jerusalem o l’Iraq. Quin va ser el “clic” o el rostre concret que et va fer dir: “He d’escriure sobre el perdó”?

La primera història que recullo en el llibre succeeix a Ruanda a partir d’una entrevista a l’Alice, una dona tutsi que va ser mutilada i a qui van matar els fills en el genocidi de l’any 1994. La vaig entrevistar en una església plena de roba de les víctimes del genocidi i a pocs centímetres de l’home que li havia fet tot això, de l’home que li havia matat els fills i que l’havia mutilat. Aquesta història de perdó d’ella cap a ell, la capacitat d’un i altre d’asseure’s i de parlar cadascú del seu dolor, em va semblar revolucionària, em va impactar personalment i em va fer preguntar-me si jo seria capaç de perdonar així. D’altra banda, i fruit de la meva experiència de ser corresponsal a Jerusalem, he vist com la violència s’enquista i com avança l’espiral d’odi, venjança i ranúncia. Davant d’aquesta realitat, penso que l’experiència de Ruanda ha de ser la clau que trenqui amb aquesta espiral de violència, i necessito trobar-la.

Al llibre reconeixes: “Crec que a mi em costaria molt més perdonar un mal infligit a un ésser estimat, que a mi mateix.” De tots els rostres que apareixen al llibre, quin és el que personalment t’ha costat més d’entendre o de pair?

Totes les històries del llibre aporten diferents cares d’aquest prisma que és el perdó, però a mi personalment potser la que més m’ha impactat i m’ha costat més d’entendre és la de la Diane Foley, la mare del James Foley, el primer periodista assassinat per Estat Islàmic. Segurament que tots recordeu les imatges d’aquell home nord-americà, agenollat, vestit amb el mono taronja de Guantánamo, a qui van degollar en directe davant les càmeres. La Diane, a qui vaig entrevistar als Estats Units, s’ha trobat amb un dels botxins del seu fill a la presó i, malgrat que ell mai no li hagi demanat perdó, ella ha estat capaç, primer de tot, de donar un perdó especialment difícil com és el de perdonar la mort d’un ésser estimat i, després, d’haver-ho fet sense que et demanin perdó, cosa que encara ho fa més difícil.

“Totes les històries del llibre aporten diferents cares d’aquest prisma que és el perdó, però a mi personalment potser la que més m’ha impactat i m’ha costat més d’entendre és la de la Diane Foley”

Com s’aconsegueix, com fas tu al llibre, aterrar el perdó a una realitat tan crua com la de Ruanda o Sud-àfrica sense que sembli una utopia?

Una manera d’aterrar-lo és trobar que, humanament, el perdó té sentit. Davant els 73 anys de violència d’Israel i Palestina ens hem de plantejar si el camí que hem fet fins ara té sentit, si té sentit que tu em mates el pare, jo et mato la mare i tu em mates el germà. Treure el perdó de la utopia i de la religió és possible perquè el perdó és bo des d’un punt de vista asèptic, és fins i tot una eina política i social. Ara bé, jo en el camí que he fet he trobat que el perdó que té una transcendència i una espiritualitat és més viable i molt més profund.

Dius que el perdó veritable és un acte d’amor. Com actua Déu en l’acte de perdonar i de ser perdonat?

El perdó, al final, té alguna cosa de divina, de transcendent, perquè ens obliga a sortir de nosaltres matiexos i a entendre el nostre propi dolor; si hem de demanar perdó ens obliga a entendre les nostres pròpies limitacions, i si hem de perdonar ens obliga de tenir una empatia extrema per entendre que l’altre també és limitat. Per tant, hi ha quelcom de diví en tot això. Ara bé, s’hi pot arribar des del judaisme, des de l’islam, des de l’agnosticisime, des de l’ateisme, però crec que el cristianisme, que fa incisió específica a perdonar setanta vegades set, en l’acte de Jesús a la creu i les seves paraules “Pare, perdona’ls perquè no saben què fan”, que et convida a estimar l’enemic, a entendre la pròpia limitació i abraçar el dolor, és especialment perfecte i bo.

És possible perdonar quan no et demanen perdó o quan fins i tot no són conscients del mal que t’han fet?

És especialment difícil. Perdonar és un repte enorme, sempre és més fàcil quan hi ha penediment i un intent de reparar el dany causat, però si tot això no hi és jo el que m’he trobat és que increïblement és possible igualment. Perquè al final atorgar el perdó, redimir l’altre, és una qüestió de llibertat i fins i tot d’egoisme i de practicitat, en el sentit de passar pàgina, d’avançar, de no deixar que el dolor o el mal que m’han fet ocupi tot el cor i tota l’ànima.

Arran de l’atac de Hamàs al sud d’Israel el 7 d’octubre de 2023 i de les seves conseqüències, vas haver d’abandonar amb la teva família Jerusalem, on eres corresponsal freelance. Terra Santa és un laboratori per a la humanitat? Un laboratori de perdó i de convivència en fraternitat?

De moment és un laboratori de violència i d’odi, i cada cop tenim dos bàndols més enquistats i més allunyats d’una possibilitat de pau, però allà on hi ha molt mal també hi ha molta possibilitat de bé. Jo m’he trobat a nivell individual gent capaç de superar el seu propi dolor, tant en el bàndol israelià com en el palestí, capaços de trencar aquesta espiral de violència i d’adonar-se que no ha servit de res. Per tant, per què no pot ser també un laboratori de bé? Terra Santa és un lloc on hi ha molt dolor i violència, però d’aquest dolor i violència hi ha gent que és capaç de treure’n llum.

“Terra Santa és un lloc on hi ha molt dolor i violència, però d’aquest dolor i violència hi ha gent que és capaç de treure’n llum”

El 18 de febrer del 2024 el cardenal Pierbattista Pizzaballa va venir a Barcelona a presidir el Sent la Creu, celebració d’inici de Quaresma, en la qual tu també vas oferir el teu testimoni, i parlant de la situació de Terra Santa, va alertar sobre la violència del llenguatge “que obre la porta a altres formes de violència”. També el papa Lleó XIV en les seves diferents al·locucions als mitjans de comunicació ha parlat d’aquesta qüestió. Com a periodista et sents cridat a construir un llenguatge de pau, un llenguatge “desarmador”?

A partir del 7 d’octubre del 2023, després de setmanes de parlar de bombes, de nombre de morts, de geopolítica, de discursos d’odi a banda i banda, sentia la necessitat de trobar històries de gent que em digués el contrari, és a dir, que és possible una altra solució, que és possible tornar bé al mal. Els periodistes tenim la responsabilitat enmig del dolor i la violència de trobar veus i rostres que ens diuen que un món millor és possible. Sovint ens centrem massa en el dolor, les dificultats, les baralles que de vegades que ens oblidem que hi ha molta gent pel camí que està traballant pel contrari. Tenim la responsabilitat de donar veu a gent que ens diu que un altre camí és possible.

Els testimonis que reculls ens queden lluny geogràficament, quan a prop nostres hi ha també molts rostres de perdó. Ara penso en el tema dels abusos dins del si de l’Església. Creus que caldria fer un acte públic de perdó o que s’ha gestionat bé tot el procés de superació del mal fet i del mal rebut?

Un dels riscos d’aquest llibre és que pugui semblar llunyà, perquè són històries que passen en altres països, però la seva arrel i és profunditat és completament traslladable al nostre dia a dia. Tenim mil i una ocasions de demanar perdó i de ser perdonats, en coses petites i grans. Al nostre voltant, amb molta més assiduïtat del que ens creiem, tenim gent extremadament ferida, com és el cas de les persones abusades tant dins de l’Església com en el conjunt de la societat. Conec moltes persones que han estat abusades físicament, sexualment i espiritualment. Són rostres de perdó que tant de bo tinguin lloc en un llibre per així sentir-les més properes, ja que per suposat que estan entre nosaltres, si no és que som nosaltres mateixos.