En totes les pregàries eucarístiques hi ha el que s’anomena l’anamnesi. Aquesta es troba després de les paraules de la institució o de la consagració. Citem la de la Pregària eucarística II: “Per això, fent el memorial de la mort i de la resurrecció del vostre Fill, us oferim, oh Pare, el pa de la vida i el calze de Salvació, tot donant-vos gràcies perquè ens heu fet dignes de servir-vos a la vostra presència.”
L’anamnesi es concreta en tres verbs: “fent memòria de la mort i resurrecció”, “t’oferim el pa i el calze” i “et donem gràcies”. Sant Joan Crisòstom i Teodor de Mopsuèstia són els grans teòlegs de l’anamnesi. L’Ordenament general al Missal Romà (OGMR), en el núm. 79e, n’explica el significat: “Anamnesi: per ella, l’Església, complint el manament que, pels Apòstols, ha rebut de Crist, el Senyor, realitza el memorial de Crist mateix, recordant principalment la seva passió benaurada, la seva resurrecció gloriosa i la seva ascensió al cel.”
Es tracta d’una “recepció-donació” que ens remet al cor mateix de la identitat cristiana: és rebent el do de Déu, que és Crist, que nosaltres oferim una altra vegada a Déu “l’ofrena existencial de la pròpia vida”.
Per això, a continuació, l’OGMR diu bellament en el número 79f: “Oblació: per ella, en aquest mateix memorial, l’Església, sobretot la reunida ara i aquí, ofereix, en l’Esperit Sant, al Pare, la víctima immaculada. L’Església vol que els fidels no solament ofereixin l’hòstia immaculada, sinó que també aprenguin a oferir-se ells mateixos, i que cada dia perfeccionin més, per la mediació de Crist, la unitat amb Déu i entre ells, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots.”
Això ens recorda Romans 12,1: “Germans, per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable.” O Hebreus 13,15-16: “Per Jesucrist, oferim contínuament a Déu un sacrifici d’acció de gràcies, és a dir, el fruit d’uns llavis que lloen el seu nom. No us oblideu de fer el bé i de compartir allò que teniu: aquests són els sacrificis que agraden a Déu.” També ho recull Sacrosanctum concilium 48: “Que els fidels en oferir la víctima immaculada, no sols per mans del sacerdot sinó junt amb ell, aprenguin a oferir-se ells mateixos, i dia rere dia, per mitjà de Crist Mitjancer, siguin perfeccionats en la unitat amb Déu i entre ells, de manera que Déu sigui finalment tot en tots.”
Comenta Louis-Marie Chauvet l’anamnesi amb aquestes paraules: “Des d’aquest moment, allò que és quotidià en l’existència, viscut des de la fe i per amor, per l’Esperit Sant, esdevé el primer lloc de la ‘litúrgia’ o del ‘sacrifici espiritual’ a glòria de Déu […] El primer lloc del culte cristià és l’ètica de cada dia, santificada per la fe i la caritat teologal, el nou sacerdoci (cf. 1 Pere 2,5). […] El més ‘espiritual’ es dona en el més ‘corporal’.”
