Durant el camí quaresmal, la litúrgia ha recordat com el poble d’Israel va creuar les aigües separades del mar Roig per emprendre el camí cap a la Terra Promesa. La promesa de Déu era oferir-los una terra nova, conduir-los a la Terra Promesa; tanmateix, Israel, tot i arribar a la terra nova, no va arribar a la Terra Promesa —em refereixo a la que Déu havia preparat per al seu poble. Perquè per arribar a la Terra Promesa, la terra havia de ser renovada des de les arrels; altrament, aquella terra, tot i ser nova als ulls dels homes, no ho era als ulls de Déu.
El miracle que renova la terra i fa néixer el cel nou i la terra nova, el veritable objecte de la promesa de Déu, és l’arbre de la Creu que, portant el Salvador del món, fou plantada en aquella terra antiga i amb les seves noves arrels i la seva nova saba, fecunda la terra antiga, l’arrenca i la fa miques amb un terratrèmol que fa brollar la vida que aquella terra antiga havia engolit. “En aquell moment (…) la terra tremolà, les roques s’esberlaren.”
Perquè amb la fusta de la Creu plantada en aquesta terra, el cos mort del Creador i Salvador d’aquest món omple la terra antiga i l’esquerda, la trenca: la terra antiga ni pot contenir ni pot aturar el ple poder d’Aquell que la va crear, i es desfà per esdevenir del tot nova, la veritable Terra Promesa de Déu per al seu nou poble. La terra nova és la terra que primer rep la creu, l’arbre de la vida, i després el cos mort d’Aquell que és Ell mateix vida immortal. La terra promesa esdevé el cos de Crist, el Fill enviat pel Pare per salvar el món, per conduir el seu poble cap a la veritable terra promesa.
Aquesta salvació, però, no va arribar automàticament: Jesús, el Fill de Déu, va haver de fer-se terra, home, i prendre carn humana en el si de Maria pel poder de l’Esperit Sant; va haver de néixer, créixer, treballar, esforçar-se i viure com un home… predicar el Regne de Déu, viatjar pels pobles fent el bé… dirigir-se a Jerusalem per ser arrestat, insultat, traït, abandonat pels seus i crucificat… per, finalment, morir per nosaltres. El seu va ser un viatge de constant entrega al seu Pare. Una vida sencera d’abandó: un abandó fins al punt que ell mateix, el Fill estimat, es va sentir abandonat pel Pare en el moment de la seva mort a la creu: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”
Ara és el moment de venerar aquesta mort salvadora, aquesta fusta que, quan es planta, sacseja els mateixos fonaments de la terra, aquesta confiança serena que brilla fins i tot en la foscor més profunda, el Déu que mai no abandona cap dels seus fills. Venerar i adorar Crist Salvador, per la mort del qual ha arribat la salvació a tot el món; Crist que, en morir, ens ha obert les portes de la veritable i definitiva Terra Promesa: el Regne de Déu, la vida en la seva plenitud en Ell.
