“No he odiat mai ningú però reconec que he desitjat que Ali Khamenei morís”, em deia aquesta setmana en Mehdi, un jove iranià batejat durant l’última Pasqua. Tots els conversos que conec es mouen entre la celebració i el rebuig als Estats Units. Es calcula que podrien haver esdevingut cristians fins a un milió d’iranians a Europa. Aquesta és una altra cara del rebuig que suscita un règim que no ha aconseguit homogeneïtzar el país. Vegem-ne les claus:

1. L’Iran parteix d’una gran riquesa ètnica: perses (61%), azerbaidjanesos (16%), kurds (10%), luris (6%), turcmans (2%), àrabs (2%), balutxis (2%)… El 98% són musulmans però ho són de maneres molt diverses.

2. Gràcies a la històrica tradició cultural, el món persa va resistir amb èxit l’arabització. La doble identitat del país actual, persa i islàmica, suposa un equilibri inestable donat que l’època daurada persa remet a un passat preislàmic, i l’islam remet a una cultura àrab estrangera.

3. L’aliança entre l’esquerra antiamericana i l’islamisme antimodernitat per fer caure el sistema imposat pels Estats Units el 1953 va ser traïda pels aiatol·làs amb una altra repressió política i moral. Ara, l’Iran laic torna a aixecar-se, i les dones estant essent fonamentals.

4. La nefasta unió entre religió clerical i política suposa el rebuig de la primera quan es denuncia la segona. En el sunnisme, en canvi, el fidel descontent pot triar els seus referents espirituals i jurídics en muftís d’altres països.

5. L’impressionant desenvolupament econòmic dels països del Golf fa palès el fracàs del sistema econòmic de l’Iran davant dels seus habitants. La gent es pregunta per què s’ha invertit tant en míssils i drons i tan poc en desenvolupament.

6. L’Iran va escollir aliar-se amb els “perdedors” (el bloc de l’Est, Síria, Veneçuela, Hezbollah…) i n’ha quedat aïllat. Per altra banda, Netanyahu i Trump se senten totpoderosos i els dos necessiten desviar l’atenció dels seus problemes interns.