El dolor i el record de les víctimes dels darrers accidents ferroviaris encara pesen. I alhora deixen el llegat de tants samaritans anònims que van anar a socórrer.

El risc zero és impossible, encara que plani el dubte raonable sobre un insuficient manteniment preventiu de les infraestructures que es remunta a molt enrere. Les investigacions en curs aportaran llum sobre aquests casos, però persisteix un corrent de fons propi de la nostra època.

Plantejo un símil: amb un sol i indivisible pressupost. és millor dedicar-lo a il·luminar una avinguda o un estadi? L’estadi s’omple només unes poques hores per setmana. L’avinguda la utilitzen cada dia milers de persones en la seva vida quotidiana i discreta. No obstant això, davant la disjuntiva, alguns poden sentir-se impel·lits a il·luminar coliseus perquè és més cridaner i apareixen a la televisió.

Una cosa semblant tempta la societat i la política: sembla que reporta més vots inaugurar que fer funcionar bé el que ja existeix, expandir més que prevenir, complaure més que solucionar. En definitiva, l’aparença més que la veritat.

Això, des que la Reial Acadèmia Espanyola va acceptar el neologisme el 2017, sol anomenar-se postureo, que podríem traduir com a lluïment. Per cert, aquell mateix any el diccionari de la RAE va encunyar també el terme “postveritat”. Quina coincidència per retratar els temps en què vivim. Tot i que no ve d’ahir: la mil·lenària saviesa bíblica reconeix “vanitat de vanitats, tot és vanitat” (Coh 1,2).

Tornant a les infraestructures i a tantes altres esferes, com les relacions humanes, el seu manteniment és costós, però no vistós. Necessari sempre i vital quan falla. Si som àvids d’immediatesa i espectacularitat, no li donarem prioritat.

El llenguatge actual va sobrat de la paraula “lideratge” i escàs del concepte de bona administració. Aquesta és humil, diligent en el servei, responsable i prudent, com recorda l’Evangeli. Però si no existeix, es troba molt a faltar.