Aquest dilluns 9 de febrer s’ha presentat al públic el nou llibre del filòsof i teòleg Francesc Torralba, Anatomia de l’esperança (Destino). L’obra, guanyadora del Premi Josep Pla 2026, defineix l’esperança com una virtut més necessària que mai en una societat marcada pel desencís, l’esgotament emocional i la sensació que “no hi ha res a fer”.
Amb motiu de la presentació i la sortida a la venda del llibre, Ràdio Estel i Catalunya Cristiana han entrevistat Torralba en una conversa en què defensa una esperança activa, comunitària i arrelada en la vida espiritual. Lluny d’un optimisme ingenu, el filòsof reivindica la confiança que el bé —encara que difícil— pot arribar a fer-se realitat amb perseverança, fortalesa i treball compartit. Com ha reconegut, “sense esperança ens quedem en la paràlisi”, i fins i tot portar fills al món és un acte profund de confiança en el futur.
Escolta l’entrevista aquí:
“Quan comences alguna cosa, sempre tens l’esperança que sortirà bé, encara que no en tinguis cap garantia”
Vivim en un temps d’incertesa que sacseja els pilars de l’estat del benestar, amb conflictes socials constants. Per què era necessari aquest llibre?
Precisament com a antídot. El clima que vivim és de desencís, de desànim, d’esgotament, fins i tot de desesperació. Moltes persones ho estan passant molt malament. En aquests contextos de nit, l’esperança és més necessària que mai, la qüestió és com l’alimentem. Els qui parlem d’esperança sovint som criticats, perquè se’ns diu que no entenem el món. Per això cal vestir aquest discurs amb motius sòlids, amb legitimitat. No és fàcil, però és possible. Necessitem un discurs sobre l’esperança que doni alè i que impulsi a desenvolupar projectes.
Tots els projectes parteixen de l’esperança. A vegades els culminem i a vegades no, però sense esperança ni tan sols ens hi posem. Quan comences alguna cosa, sempre tens l’esperança que sortirà bé, encara que no en tinguis cap garantia. Sense això, ens quedem en la paràlisi.
“A les llibreries abunden els llibres apocalíptics”
L’esperança no és per tant un optimisme ingenu. Com la podem definir des de la filosofia?
Avui patim perquè ens falta temps: vivim en la cultura de la immediatesa. I, a més, estem molt sols davant de problemes que sovint són majúsculs. Però si estem junts i establim una estratègia, ens en podem sortir. Sols no, perquè som febles i limitats. L’esperança és una virtut comunitària, projectada cap al futur, que parteix de la confiança que el bé difícil pot ser assolit, no immediatament, però sí amb constància i perseverança. No podem ignorar el malestar del món —els seus divendres sants—, però tampoc podem alimentar un discurs de desesperació i desencís. A les llibreries abunden els llibres apocalíptics. L’intel·lectual sovint tendeix a descriure un univers en runes. Jo crec que un llibre ha de ser també edificant: el lector ha de sortir amb ganes de viure i de desenvolupar projectes.
Portar fills al món és un acte d’esperança?
Totalment. Qui té esperança confia que hi haurà futur i que aquest futur pot ser bo. Si no, per què portar un fill al món? Les filosofies contràries a tenir fills parteixen de la idea que és insensat reproduir-se tal com està el món. En canvi, qui té esperança creu que val la pena que algú neixi, acompanyar-lo i ajudar-lo a desenvolupar els seus projectes.
“La vida és una cursa d’obstacles, i no ens podem desfer davant del primer”
Com es transmet aquest missatge d’esperança als més joves?
Ningú no pot transmetre el que no té. Si no vius l’esperança, no la pots irradiar. Transmetem el que portem a dins. Cal animar els joves, no desanimar-los. Un discurs esperançat, però no ingenu, i alhora educar en la fortalesa. Es parla molt de la “generació de vidre”. Potser és un tòpic, però és cert que alguns joves es trenquen davant la mínima frustració. Se’ls ha d’entrenar per superar obstacles: la vida és una cursa d’obstacles, i no ens podem desfer davant del primer.
D’altra banda, a més de l’esperança, hi ha la virtut de la fortalesa. Qualsevol projecte comporta obstacles i adversitats, i sense fortalesa ens trenquem. Ens cal paciència, fortalesa i comunitat. Són virtuts que hem de transmetre als joves.
D’on prové aquesta fragilitat?
Potser hem estat massa paternalistes. Hem retirat totes les pedres del camí als nostres fills, però això no educa. La contrarietat, en canvi, sí que ho fa. No podem criar els fills dins d’una bombolla. La vida és un camí amb dificultats, on necessitarem ajuda. Potser els hem volgut protegir tant que els hem privat d’aprendre a afrontar l’adversitat.
Les xifres de suïcidi són especialment altes entre els joves. En aquest sentit, l’Església de Barcelona acaba de presentar el projecte “Spe Salvi”. Què en pensa?
Em sembla una iniciativa molt encertada. La desesperació és l’oposat de l’esperança: consisteix a no veure cap possibilitat, a pensar que no hi ha res a fer. Això pot passar a qualsevol: a qui no troba feina, parella o vol sortir d’una addicció. La desesperació és no veure cap escletxa, i el seu recorregut final pot ser el suïcidi. El nom d’aquest projecte parteix de l’encíclica de Benet XVI, Spe salvi, “l’esperança que salva”. I realment, en aquest cas, salva.
“Descobrir els talents és un procés d’assaig i error que es va revelant a mesura que ens desenvolupem”
Al llibre afirma que l’esperança és fruit de l’esperit, que empeny l’ésser humà a creuar horitzons. La nostra societat necessita recuperar la vida espiritual?
Crec que sí. Hem de trobar els nutrients per afrontar les dificultats. Hi ha qui els troba en la pregària, en l’eucaristia; d’altres, en l’art o la música. Però tots necessitem energia interior per afrontar les batalles quotidianes.
Vivim envoltats de missatges que diuen que tot és possible si ens esforcem prou. És important també acceptar els nostres límits?
Sí. Som éssers limitats, fràgils i vulnerables. L’omnipotència és un atribut de Déu. Els humans tenim límits, i sovint els descobrim a posteriori. Tenim possibilitats, però també topalls. Hem d’ajudar els joves a conèixer les seves possibilitats i els seus límits. Quan saps els teus límits, saps on necessites ajuda; quan coneixes els teus dons, saps on pots ajudar els altres. Descobrir els talents és un procés d’assaig i error que es va revelant a mesura que ens desenvolupem.
