Una cosa és proclamar i una altra llegir. En la Litúrgia, la Paraula es proclama, no és una simple lectura. Ara bé, per proclamar dignament i fructuosament la Paraula de Déu s’ha de llegir, estudiar i pregar assíduament l’Escriptura per no tornar la lectura de la Paraula en un afer exterior. És a dir, a aquell que no l’escolta dins seu, no li és fàcil la proclamació.
“Escoltar” té un valor teològic. Com demana Déu a Pere, Jaume i Joan al Tabor entre la Llei i els Profetes: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut: escolteu-lo” (Mt 17,5). Així, dirà l’Ordenament general de Missal Romà: “Quan a l’Església es llegeixen les sagrades Escriptures, Déu mateix parla al seu poble, i Crist, present en la seva paraula, anuncia l’Evangeli” (OGMR 29).
Hem d’escoltar atentament la Paraula de Déu, de manera activa, interiorment i respectuosament, ja “que cap engruna de la Paraula caigui al terra: es tracta del cos del Senyor. S’ha de tractar amb molta cura”, escriu Orígenes a les homilies sobre l’Èxode (13,3).
Proclamar no és llegir. És actuar al servei de la Paraula que és Crist. D’aquí la importància d’una bona proclamació. És a dir, un bon servei a la Paraula de Déu i a la seva Església. Fer-ne possible la comprensió. Però una comprensió que no sigui únicament una escolta sinó una acollida. Fer possible l’escolta: no improvisar la lectura, preparar-la diligentment. Necessitat d’una pronunciació clara perquè la Paraula arribi primer a la ment i en segon lloc al cor. No és només escoltar, sinó integrar, comprendre. Possibilitar que la Paraula sigui el que és: “missatge de salvació” en la vida dels oients.
Proclamar és donar vida al Llibre de la Paraula de Déu: Paraula viva, actuant i eficaç. Donar veu a la lletra morta. Però com a servei, com a ministeri. No és la lectura d’un llibre qualsevol. És el Llibre. Sant Agustí escriu: “Nosaltres escoltem la Paraula i reconeixem Crist” (Sermó 293, 3).
Un no és propietari de la Paraula de Déu. Aquesta pertany a Déu i a la seva Església. Nosaltres som servidors. D’aquí l’oració apologètica abans de llegir l’Evangeli, ja sigui del prevere o la benedicció del diaca abans de proclamar l’Evangeli: “Déu poderós, purifiqueu-me el cor i els llavis, perquè pugui proclamar dignament el vostre Evangeli.”
La Paraula és la presència divina, però necessita l’acció comunicativa. Es tracta de l’encarnació del Verb. Per això, cal respectar les lleis de la comunicació per poder transmetre el missatge. El que presideix ha d’educar l’assemblea a l’escolta, ja sigui espiritualment (es tracta de la Paraula de Déu), ja sigui per la comunicació.
La voluntat de Sacrosanctum concilium 51 és que el poble s’alimenti directament de la Paraula de Déu. El treball del Concili Vaticà IIva ser que les lectures escollides mostressin tot el Misteri de Crist, ja que aquest continua en nosaltres, els qui units a Crist cap completem en nosaltres el que Crist va viure.
