Déu comunica la seva vida i, davant d’aquesta iniciativa, l’ésser humà reacciona. Com reacciona? La Bíblia descriu el capteniment del creient emprant paraules d’hospitalitat, exemplificades per Abraham a Mambré.
Les comunitats cristianes reben els missatgers de Pau amb hospitalitat i respecte. Els corintis acullen Titus, els gàlates, Pau, els filipencs, Epafrodit i els romans acullen Febe.
En l’acollida de la paraula de Déu i de la gràcia resideix l’acte de fe.
Per aquesta recepció, el creient és espiritual, contràriament a l’home psíquic, incapaç de reconèixer i de discernir el que ve de Déu (1Co 2,14).
El cristià és el que ho rep tot de Déu. Tota la seva vida és l’acollida benèvola i atenta del pròxim, sobretot del més dèbil (Rm 14,1).
El creient no ha d’oblidar mai que Crist, que és el fonament d’aquesta acollida, assegura aquesta possibilitat: acolliu-vos mútuament com Crist us va acollir per a glòria de Déu (Rm 15,7). Els que tenen tirada a mostrar orgull d’ells mateixos i de les seves obres han de recordar que tota la seva existència és un do: “Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?” (1Co 4,7).
Cal acollir la predicació apostòlica. Pau defensa amb vigor l’Evangeli i l’apostolat que els seus interlocutors han acollit (2Co 11,4). Els insisteix perquè continuïn rebent amb sol·licitud i espontaneïtat confiada la gràcia de Déu que és cada vegada única i inestimable (Fl 4,18).