Aquestes paraules me les va dir un dia, a Arenys, el bisbe Javier Vilanova i sempre van en mi quan em recordo del bisbe Toni Vadell, que el dia de Santa Eulàlia de fa 4 anys, de forma humil, serena i en silenci va marxar a la casa del Pare.

El temps passa i a Barcelona avui encara segueix sent un referent per als joves i per als creients que el van conèixer, tractar i estimar.

No és gaire normal que una persona forana arribi a un lloc i en molt poc temps en capgiri el camp d’actuació com qui gira un mitjó.

Toni Vadell era mallorquí, de Llucmajor i el meu record d’ell és un record de joventut i maduresa perquè al nostre petit poble tothom es coneixia i a l’Església mallorquina també.

De nen i jove ja era un líder, al seminari i als seus inicis de prevere despuntava amb la seva bonhomia, i a Roma de seguida fou conegut i estimat en els seus estudis a l’Ateneu Salesià.

Quan fou nomenat bisbe de Barcelona, l’Església de Mallorca va sentir que li arrabassaven un puntal i des de la ciutat comtal sempre va rebre i acompanyar tot aquell mallorquí que anava a visitar-lo.

Però hi ha dues qüestions que han fet i fan que la seva petjada segueixi arrelada el cor de tots els creients barcelonins: la revolució amb els joves i com va viure la malaltia i la mort.

Molts joves que el van conèixer van sentir el seu foc interior, el seu tarannà i el seu enamorament de Jesús, el Ressuscitat; i molts van canviar la seva vida, alguns inclús cap al sacerdoci o la vida consagrada.

Toni Vadell, el bisbe Toni, va ensenyar-nos a viure des de l’Evangeli i això no és fàcil. Va fer de la seva malaltia el patiment de Jesús a la creu, la seva passió i la seva mort i va consagrar el seu patiment al costat d’aquells que pateixen, són exclosos i marginats. Va donar una lliçó, una catequesi de vida des de la mort i va ressuscitar i viu ressuscitat als cors dels creients de l’Església de Barcelona. En aquest aniversari, gràcies, Toni, per tot i per tant.