Tal vegada la paràbola dels talents (Mt 25,14-30) sigui una de les més incompreses. No és gens estrany trobar-se amb persones que així ho expressen, titllant-la fins i tot d’injusta. I la veritat és que, des d’una lectura simplement literal, des d’una perspectiva estrictament “mercantil”, sembla que no queda més remei que sumar-se al conjunt dels escèptics.

Recordem que els talents eren una mesura monetària de pes i valor. Des de la lectura literal, només podem entendre que cadascun va rebre una quantitat de monedes i, des de la perspectiva mercantil, convindrem que els dos primers eren més bons negociants que el tercer, i poc més.

Però si la lectura la fem des de la imprescindible clau de “Jesús”, aleshores ens fixarem en les seves paraules, no des de la superficialitat de quedar-nos només en el que diu, sinó des del desig d’aprofundir en què és el que em vol dir.

Al començament de la paràbola Jesús ens diu que cada un d’ells va rebre “segons la seva capacitat” (v. 15). Aquesta expressió ens convida a transcendir més enllà de l’àmbit merament monetari, per interpretar aquests talents i capacitats des d’una lectura que concep els talents com a dons rebuts.

Des d’aquesta perspectiva, posar els talents-dons en un “clot a terra” (v. 18) significa enviar aquest do-regal a les tenebres. Vegem-ne un exemple senzill: si he tingut un accident al carrer i, per tant, necessito urgentment socors sanitari, i una eminència en medecina passa de llarg davant meu, de què em serviria tot el que és i tot el que sap, si ho manté “enterrat” i no a la llum?

No ens ha d’estranyar que Jesús l’anomeni “dolent i gandul” (v. 26), com tampoc no és casualitat que l’evangelista Mateu col·loqui just a continuació la paràbola del judici final.