En ple Advent, ens arriba una invitació a viure contents, plens d’aquella alegria que ens inunda i ens fa feliços. El profeta Isaïes, de forma simbòlica, ho descriu així: “Que s’alegrin el desert i la terra eixuta, que l’estepa exulti i floreixi. Que s’ompli de flors primerenques, que boti i cridi de goig i d’alegria” (Is 35,1-2). Una alegria certament especial i que duri. Una alegria que ens ve com un regal anticipat del Nadal i que prové del fet que el Senyor és a prop!

D’altra part, percebem que hi ha una alegria momentània, passatgera, que té preu en els mercats del consum i de la diversió; hi ha una alegria conquerida, la que corona un esforç; hi ha l’alegria cultivada a l’interior d’un mateix, l’alegria que proporciona l’amistat, l’honradesa, la lleialtat, la humilitat, el servei als altres, l’admiració per la creació i l’espai on vivim, per la vida, la família, la consecució d’un ideal noble, i tantes experiències humanes i espirituals gratificants. Però, sobretot, existeix una alegria regalada, gratuïta, profunda, sincera, compassiva, oberta, contagiosa, solidària, compartida, inesgotable. És l’alegria que proclama Maria, la Mare del Senyor quan diu: “El meu esperit celebra Déu que em salva” (Lc 1,47) i en descriu el resultat.

Avui, què veu Déu en nosaltres, què veu en la nostra espera? Potser l’alegria ve condicionada quan veiem la dura realitat de les persones que pateixen el menyspreu i la marginació social, víctimes del mal tracte de gent molt propera, sotmeses a violència domèstica o exposades a qualsevol atropellament inhumà. Tanmateix, l’espera de Jesús ve plena de contingut alliberador, és font d’alegria i esperança i ho pot transformar tot.