L’oració primera de l’Eucaristia s’anomena “oració col·lecta”. L’oració col·lecta és el segon element important dins l’estructura dels ritus d’entrada, després de la salutació: “El Senyor sigui amb vosaltres” (amb totes les seves variants) com a salutació a tota l’assemblea que dirigeix el celebrant. Aquesta oració col·lecta és un veritable model d’oració eclesial, una veritable “escola d’oració” (la mater ecclesiae que engendra els seus fills), ja que orienta tota la pregària dels fidels, informa els altres elements de la litúrgia i ens ensenya a viure de forma eclesial i correcta (cf. Rm 8,26).

El nom ja diu la cosa: “Col·lecta.” Aquest terme és d’origen gal·licà del segle V (diu una rúbrica romana constatada per sant Gregori). Tenim un rastre de l’estructura d’aquesta forma d’oració en l’oració de la litúrgia del Divendres Sant a finals del segle VI, on hi ha aquesta mateixa estructura: invitació, oració dels fidels en silenci i el celebrant —colligit orationem (fórmula més antiga de col·lecta)— recull les peticions de tots els fidels fetes en silenci.

La clau rau en la seva estructura. Hi ha una invitació a pregar: “Preguem.” Aquesta invitació està en primera persona del plural ja que va destinada a tota l’assemblea (inclòs el celebrant) i orienta tota l’oració que seguirà. Aquest “nosaltres” afectarà l’oració personal, ja que és en el si de l’Església que nosaltres podem pregar, ja que utilitza el codi que ha engendrat el cristià.

Tots guarden silenci (spatium sacrum silentium). La bona salut d’una celebració és aquella que deixa espais de silenci i d’oració personal. El mateix silenci és signe que es deixa espai a l’individu (no dic individualisme) i manté aquesta diversitat de l’assemblea, tendint a la comunió. Alhora, aquest silenci apareix en els llocs on es demana la participació activa. Una dificultat és com ajudar l’assemblea a entrar en aquesta veritable pregària personal, a causa de la història que hem passat i per la manca d’educació litúrgica.

Després del silenci, el celebrant “reuneix, recull” (colligere) les peticions individuals i les uneix amb l’oració per la qual s’expressa el caràcter de la celebració.Després ve la doxologia: tota oració cristiana està estructurada trinitàriament. La fórmula més antiga és la que es dirigeix al Pare pel Fill en l’Esperit Sant. El poble respon amb un “Amén”, amb el qual fa seva l’oració (cf. IGMR 54).

Aquesta estructura d’oració té una forta arrel eclesiològica: tots resem per boca d’un de sol. Es tracta de mantenir la seva estructura teològica, amb la bona i indispensable articulació que la litúrgia busca entre oració personal i l’oració comunitària, i que moltes vegades no és respectada per una falsa eclesiologia.

 És important l’educaciódels fidels a resar a partir de l’estructura litúrgica: la dimensió personal de l’oració constitueix un dels elements constitutius de l’oració litúrgica. Es tracta del sacerdoci baptismal com una apropiació personal resant allò que resa l’Església en un moment concret. En això encara no hi estem educats.