Fa catorze anys, un 11 de novembre, vaig creuar per primera vegada les portes de la presó La Model de Barcelona. Recordo el so metàl·lic de les reixes, l’olor d’humitat, el silenci tens dels passadissos. Recordo la por. La vergonya. La sensació d’haver-ho perdut tot. Tres dies abans, als calabossos dels Mossos, havia començat un malson que em va obligar a enfrontar-me a mi mateix. Vaig cometre un delicte. No ho nego, no ho justifico. Però aquest error, aquell moment de foscor, va ser també l’inici d’una cosa que mai no m’hauria imaginat: una transformació interior que em canviaria la vida per sempre.
Fins aleshores, vivia d’esquena a moltes realitats. No sabia res de presons. No m’importaven. No pensava en les persones que eren a dins ni a les seves famílies. Com tants, preferia no mirar. Però poc després d’entrar-hi, alguna cosa es va començar a remoure per dins. Vaig començar a observar. A escoltar. A comprendre. I aquesta comprensió em va travessar com un llamp.
Vaig veure el dolor dels qui ho havien perdut tot. La soledat dels que no rebien visites. La desesperança dels que no veien sortida. Però també vaig veure gestos d’humanitat, de tendresa, de fe. Vaig veure persones que, malgrat tot, seguien creient en la possibilitat d’un matí.
I va ser llavors quan va passar una cosa que em va marcar profundament: vaig conèixer els voluntaris de presons. Persones que, en el seu temps lliure, entraven a la presó per acompanyar, per escoltar, per ser-hi. Si unes setmanes abans m’haguessin dit que hi havia gent així, no s’ho hauria cregut. Al meu cap, aquest concepte no existia. Qui voldria entrar a una presó sense estar obligat? Qui dedicaria el seu temps a acompanyar persones com jo?
Però gràcies a Déu els vaig conèixer. I em van canviar la vida.
Els voluntaris no venien a jutjar. Venien a mirar amb ulls nets. A escoltar sense prejudicis. A oferir una paraula, un somriure, una presència. Enmig de la foscor, van ser llum. Enmig del soroll, van ser silenci fecund. Em van ajudar en allò quotidià, sí, però sobretot em van ajudar a no perdre’m a mi mateix. A recordar que, més enllà de l’error, continuava sent persona. Fill. Germà. Ésser humà.
Gràcies a ells, vaig descobrir que l’Evangeli també es viu a la presó. Que Crist és present a cada cel·la, a cada mirada trencada, a cada història que clama redempció. I vaig entendre que no em podia quedar de braços plegats. Que aquesta experiència, per dolorosa que fos, havia de donar fruit.
Així va néixer ASRESOLA. Encara no tenia nom, però sí propòsit: aportar el meu granet de sorra per millorar la situació dels qui viuen la presó des de dins o des de fora. Allò que va començar com una inquietud personal es va convertir, amb els anys, en una associació que treballa per la reinserció, la dignitat i l’empatia.
Avui, ASRESOLA és comunitat. És escolta. És acció. És fe encarnada en allò concret. La nostra revista mensual es diu resiliència, perquè això és el que defineix els qui viuen i sobreviuen el sistema penitenciari. No celebrem el delicte, però sí que la capacitat d’aprendre, de reparar, de construir futur.
Cada història que acompanya ASRESOLA és un testimoni que el mal no té la darrera paraula. Que la gràcia pot brollar als llocs més inesperats. Que la justícia sense misericòrdia és incompleta. I que la fe, quan es fa compromís, transforma.
Reconeixement final
Gràcies de cor als qui em vau acompanyar en els moments més difícils. La vostra presència va ser llum enmig de la foscor. Avui, vull anomenar-vos amb gratitud, perquè cadascú va deixar una empremta inesborrable en el meu camí: Rvd. José Juan Gálvez, Sor Angela, Sor Conchi, Emilia Serrano, Josep Claret, Fra Jordi Cervera, Sor Pilar, Albert Tarradellas, Rafael Liarte, Josep Maria Bello, Pare Manel, Montse Barcelona.
Gràcies per la vostra escolta, per la vostra fe, per la vostra humanitat. Avui, gràcies a vosaltres, també sóc voluntari. Som comunitat. Som testimonis vius que l’amor cristià no té fronteres.
Sé que me’n deixo molts. Espero que em perdoneu. La memòria pot fallar, però l’agraïment roman intacte.
