M’agradaria que parléssim de l’Església com a quelcom propi, proper i que estimem, quelcom molt familiar, com allò amb què m’identifico i forma part essencial de la meva vida, quelcom que es tradueix en un “algú” col·lectiu, en una comunitat viva que creu en Jesús i fonamenta en Ell la seva amistat i crea fraternitat. M’agradaria que ho féssim des de la pròpia implicació, sempre amable, constructiva, corresponsables en la construcció de la seva identitat i plena comunió amb la missió compartida en el cor de la història, encarnats en el món d’avui.

Es tracta de posar en relleu la importància i la necessitat de tenir consciència de pertànyer a aquesta institució bimil·lenària, la qual cosa significa la implicació de cada batejat en l’edificació de la comunitat més propera, com és la família, la parròquia i la diòcesi, a la qual pertanyem i més que contents ens sentim de ser-ne membres vius, actius i participatius. Com diu sant Pau als primers cristians, hem estat elegits per ser sants i ser-ho avui, quan de fet hem assumit la responsabilitat de viure a fons la nostra fe i el compromís d’impregnar d’Evangeli la nostra societat.

Vivint com a Església i recorrent una mateixa travessia. La unitat en la pregària i l’acció ens reforça com a Església en sortida, oberta al món i que viu enmig d’ell compartint les seves alegries i esperances, tristeses i angoixes. La consciència que som diocesans —Església diocesana— ens fa adonar gratament que no podem eludir la responsabilitat, la convicció i goig de ser una sola família. Un dia vam dir “sí” a Jesús i perdura la decisió de seguir-lo, fent de l’Evangeli el nostre full de ruta, el que ens anima a llençar-nos mar endins.