Cada 18 d’octubre es commemora el Dia Europeu contra el Tràfic d’Éssers Humans, una jornada que ens recorda que, malgrat que vivim en societats que es consideren avançades i democràtiques, la violació més extrema dels drets humans continua present entre nosaltres. Segons dades d’Eurostat, prop de 10.800 persones són víctimes de tràfic a la Unió Europea, un 63% de les quals són dones i nenes, i la gran majoria són explotades sexualment. Però no només això: augmenten també els casos de tràfic amb fins d’explotació laboral, serveis forçats o fins i tot tràfic d’òrgans. Un esclavatge modern, com el qual denunciava constantment el papa Francesc.

Amb la voluntat de visibilitzar aquesta realitat i conscienciar especialment els més joves, aquesta tarda, la Fundació Pablo VI de Madrid acull la jornada La esperanza que libera, organitzada per entitats com Càritas, la Confer, Justícia i Pau i la Comissió Episcopal per a la Pastoral Social. Una trobada amb testimonis, entitats i experts que treballen a primera línia amb víctimes d’aquest drama silenciat.

En parlem amb Consuelo Rojo, d’Adoratrius Obra Social, una de les ponents destacades d’aquesta jornada, per aprofundir en aquesta problemàtica i descobrir com es pot, realment, construir esperança.

Quin és l’objectiu de les jornades?

L’objectiu principal és posar sobre la taula, encara més, la realitat que viuen moltíssims éssers humans, sobretot dones, nens i nenes, sobre el tràfic amb finalitats d’explotació, perquè és una realitat que hi és, que existeix, i que moltes vegades és molt més a prop del que podem pensar. No sempre som conscients de la realitat que ens envolta.

Per què s’adreça especialment als joves?

Vivim en un món real, que és el món on som, i després tenim un món paral·lel, on sembla que allò real és el que veiem a través d’una pantalla. I els joves estan molt ficats i involucrats en el món virtual.

En el món virtual la injustícia, la pobresa… aquelles coses que en diríem “lletges” o aquelles que són pitjors de la societat, és difícil de veure-les. Les jornades van adreçades especialment als joves amb aquest objectiu i per dir que aquí també arriba aquesta realitat. És aquí i l’hem de veure, perquè també, com a societat, com a cristians, com a gent compromesa, hem de posar el nostre granet de sorra per mirar d’alleugerir una mica el patiment de tantes persones, de tantes dones.

Quins testimonis o experiències podran escoltar els assistents?

Sobretot el que podrem escoltar és la realitat de les entitats que acompanyem les víctimes. Hi serem representants de Càritas, de la Conferència Episcopal Espanyola, de congregacions com les oblates, Creu Blanca, adoratrius… I el que mostrarem són els testimonis que ens expliquen cada dia les dones, a través de l’acompanyament, de ser amb elles.

De vegades penso que tant de bo no conèixer aquests testimonis, perquè significaria que no existeixen, però aquests testimonis són vides reals, són patiments reals. I tenim aquest compromís i aquesta obligació de posar-los sobre la taula, perquè es coneguin i buscar solucions conjuntes.

Com actua l’Església davant d’aquesta realitat?

Fa molts anys que l’Església hi actua, sobretot les congregacions religioses. Hi ha congregacions religioses que van néixer amb aquesta finalitat, com Villa Teresita, les oblates, les adoratrius… Vam néixer amb aquest carisma específic. Les nostres fundadores es van trobar amb la realitat sofrent de les dones i en aquell moment és veritat que no parlàvem de tràfic, perquè la conceptualització ha estat molt posterior. Però sí que parlàvem d’aquest patiment.

Les fundadores es van posar en marxa, les congregacions es van posar en marxa, es van establir programes d’acompanyament. I, després, va venir el papa Francesc que va ser com la cirereta del pastís. Ens deia que aquesta realitat existeix i que no només les congregacions, sinó tota l’Església ens hem de fer conscients d’aquesta situació.

Aquest moment social ens possibilita de poder ser-hi, poder acompanyar, per poder canviar com ho va fer Jesús. Ell va ser a prop dels pobres, dels que més patien, a prop dels qui realment el necessitaven, oferint esperança, alliberament, oportunitats reals. En una situació de tràfic és molt important tenir oportunitats reals per poder sortir-ne.

“El papa Francesc ens deia que tota l’Església ens hem de fer conscients d’aquesta situació”

Com pot col·laborar la ciutadania per lluitar contra el tràfic?

Com a societat, com a ciutadans, com a cristians, tenim el deure i l’obligació primer de conèixer la realitat per poder abordar-la. Quan volem que algú vingui a casa nostra per fer la feina de casa, tenir cura de les nostres persones grans, dels nostres fills… i busquem una noia però li volem pagar injustament o no volem pagar-li el que realment es mereix, això pot ser una possibilitat o una oportunitat perquè màfies facin captació de dones i les destinin per al servei domèstic, per exemple.

O també podem parlar de l’ús del cos de les dones com a objectes. És veritat que no totes les prostitucions trafiquen i no tot el tràfic té com a finalitat l’explotació sexual, però un percentatge molt elevat és per a aquesta finalitat.

Quan no tenim aquestes capacitats d’empatia, de sentir l’altra persona com a germà, o germana, d’oferir-li un treball digne, un sou digne; quan no es fa servir el seu cos i se’l tracta com el que és, cos sagrat, doncs aquí  hi ha una possibilitat que es doni el tràfic.

Com a ciutadans, aquí rau la nostra responsabilitat: tractar l’altre com el que és, el nostre germà, la nostra germana, algú proper.

Hi ha alguna acció concreta o recurs que recomaneu a la gent jove?

Sobretot que puguin conèixer la realitat, que no tot el que veuen per pantalla és real; que s’apropin a les persones com a cossos sagrats, com a temples, d’alguna manera, de l’Esperit.

Aquestes accions ja fan que sentim l’altra persona com a germana, com a germà, i que puguem construir societat i comunitat. Això és al que ens convida aquest Any Jubilar, a ser pelegrins d’esperança.

Som convidats a transitar per a aquest món com a pelegrins que oferim esperança per on caminem, i aquest és el repte: oferir esperança en un món en el qual sembla que no hi ha res més que allò immediat, allò fàcil, allò senzill… i això no és la realitat totalment, n’és només una part.

És possible oferir esperança i una sortida a les víctimes?

Totalment. Fa 25 anys que soc a la congregació i en aquests anys han estat moltes les dones que han aconseguit trobar camins fora d’aquesta esclavitud. Tan sols que una dona, deia la nostra fundadora, se salvi, ja haurà valgut la pena. Però al llarg de la història han estat moltes i són moltes les dones, i homes també, que van sortint d’aquestes situacions i que ara mateix són ciutadanes i ciutadans de ple dret i que formen part de les nostres societats.

I això és el Regne de Déu: és llibertat i és lliure.

Quin missatge voldria transmetre a qui encara creu que això “no passa aquí”?

I tant que passa! Aquestes realitats són molt a prop nostre. Cal obrir els ulls i tenir-los ben oberts.