Aquest diumenge, 5 d’octubre, el convent de la Visitació d’Arenys de Mar ha acollit la professió perpètua de fra Enric Casanovas, de 49 anys i natural de Rubí. Després de set anys de formació i discerniment, fra Enric ha fet el pas definitiu com a frare caputxí. La celebració, que ha tingut lloc un dia després de la festivitat de sant Francesc d’Assís, ha reunit familiars, amics i membres de la comunitat caputxina, que han acompanyat el nou frare. Parlem amb ell sobre el sentit de la seva vocació, la vida caputxina i la crida religiosa avui.
Quan vas descobrir la teva vocació?
Va començar fa uns quinze anys aproximadament. Hi va tenir un paper important el meu germà, mossèn Gabriel Casanovas, que havia sentit la crida molt abans que jo. En aquell moment, jo havia portat un negoci familiar de papereria i material d’oficina i fins i tot havia treballat en una multinacional, fins que vaig sentir la necessitat de donar un tomb a la meva vida.
El meu germà ja s’havia fet seminarista i em va recomanar que passés uns dies al convent d’Arenys de Mar. Després d’aquella estada, encara no em vaig fer frare, però en vaig tenir una impressió molt bona.
Va influir molt en mi el fet que el meu germà sempre portava llibres de temàtica religiosa a casa. Recordo especialment Les confessions de sant Agustí, amb el qual em vaig sentir molt identificat. Aquella lectura em va refermar a fer el pas endavant.
Durant un temps vaig anar provant: vaig fer estades a Poblet, a la Cartoixa de Porta Coeli, a València… Fins que vaig entendre que Déu em volia frare. Finalment, el 2018 vaig entrar a la formació al convent d’Arenys de Mar.
Què representa per a tu fer la professió perpètua?
És una consolidació que arriba després de set anys de formació molt intensa. Els qui ja venim d’una vida anterior en el món exterior hem de fer molts canvis i renunciar a moltes coses. Ara finalment he segellat aquest compromís amb Déu i amb l’Església. Ha estat una decisió molt madurada, una fita vital que no té marxa enrere.
Com han viscut aquest pas els teus amics i familiars?
La meva família mai s’hi ha oposat, i menys tenint en compte que el meu germà és mossèn. Hi ha persones que ho entenen més i d’altres que els costa una mica. Pel que fa als amics, també hi ha de tot: alguns no ho entenen gens, però cal acceptar-ho. És així.
Com és la vida d’un frare caputxí?
Es basa en el seguiment de l’Evangeli, tal com volia sant Francesc. Això es concreta en una vida humil i de servei, tant entre els frares com amb la gent de fora; una vida fraterna, senzilla, de pobresa radical, de despreniment de qualsevol herència o possessió.
Això no vol dir misèria, sinó viure amb allò estrictament necessari. També és una vida dedicada a la pregària i al servei dels pobres, una de les tasques més importants del nostre convent. Som propers al poble i al pobre.
Ara, amb la professó perpètua passo a ser membre de ple dret de l’Orde per a tota la vida. Tot i això, ens poden canviar de convent cada tres anys, ja que a Catalunya hi ha diversos convents de caputxins. No sé si em quedaré a Arenys, però tampoc tinc cap preferència: allà on em necessitin, hi aniré.
Creus que avui els joves encara poden sentir la crida com la vas sentir tu?
Sí. Penso que tot ésser humà està cridat a retornar al seu Creador, que és Déu. Quan et dediques radicalment a Ell trobes el sentit profund de la vida. Per mi, això s’ha convertit en una prioritat vital, i crec que també podria ser-ho per a molta gent que no sap que existeix aquest camí o que desconeix la seva necessitat de Déu.
El problema que veig —i ho dic com algú que ha viscut molts anys fora de la vida religiosa— és que hi ha una manca d’educació cristiana. El cristianisme no es viu prou si no és dins d’alguns moviments o comunitats. Caldria donar una formació religiosa més profunda, explicar millor què significa ser cristià.
Jo mateix, fa vint anys, no coneixia gairebé res de l’essència de la vida cristiana. Només sabia que hi havia un senyor que es deia Jesús, però em faltava aprofundir molt per descobrir tota la riquesa que té la fe.
