El filòsof Gianni Vattimo deia citant Heidegger: “La idea de veritat com a objectivitat que ‘s’imposa’ i serveix per ‘donar raó’ conté un germen de violència, que infecta la metafísica des de la seva arrel més profunda.”

No podem eludir que, en nom de la Veritat, del Bé o de Déu, l’home ha comès grans atrocitats. Ara bé, l’Església —afirmem— és la que proclama la veritat… Alguns es pregunten: com pot l’Església ser herald de la veritat o Déu, mots que han fet tant de mal al llarg de la història?

L’antropòleg francès René Girard, discutint amb Vattimo, li deia: “Per al catolicisme no hi ha diferència entre amor i veritat.” La veritat no és abstracta, sinó present en el desvetllament de l’amor. Per això podem afirmar que Deus caritas est i Deus veritas est. Sant Agustí deia que l’Església no és portadora de la veritat, sinó que aquesta s’ha apropat a l’Església i l’ha fregada; per això la proclama amb alegria.

La veritat s’ha de prendre seriosament. És profunda, i cal esforç per cercar-la. Paul Tillich deia: “L’únic camí que mena cap a la veritat és el sofriment.” Això sembla dur, però és l’experiència més profunda de l’amor. L’amor és veritat i és dur: cal treballar-lo, cal renunciar a molt per ell. En nom de la veritat, els profetes condemnen el mal; Crist s’entregà; si hi ha amor, es desvetlla el rostre de Déu a la terra, la transcendència en la immanència. Per això diem que la veritat és amor i l’amor és veritat, perquè en nom de l’autèntica veritat, l’home pot executar l’àgape. Per al cristià, l’amor ens porta a la joia i a l’esperança en un món on Déu eixugarà tota llàgrima (Ap 21,4).

Seguir una vocació és viure de veritat i és sofert perquè comporta estimar incondicionalment, com Déu. 

“El món és profund, més profund del que creia el dia. Profund és el dolor. La joia és més profunda encara que la pena. Diu el dolor: Fora d’ací! Ves-te’n! Però la joia vol tota l’eternitat, vol una profunda, pregona eternitat!” Pareix un text místic, però és de Nietzsche; quines coses!