Enguany complim 75 anys de la declaració Schuman, precursora de la Unió Europea. I 40 anys del tractat d’adhesió d’Espanya. Dos aniversaris per celebrar el bé que aporta la UE, malgrat les limitacions. L’objectiu de la Unió és reforçar la pau entre els seus integrants. Els primers signants estaven a l’epicentre de les dues pitjors guerres de la Història. I ho ha fet de manera innovadora, tot mancomunant els seus interessos, primer industrials i després econòmics, per arribar a crear de manera lliure i progressiva una cooperació fructífera en diferents àmbits. Pocs haurien imaginat llavors l’èxit: bona part del continent no havia gaudit abans de tant progrés material i humà.

Per a Espanya ha significat consolidar el règim democràtic, augmentar el nivell de vida i beneficiar-se de la solidaritat dels socis més rics que han contribuït a finançar les principals obres i infraestructures.

D’aleshores ençà, la Unió ha patit vàries crisis, lògiques en qualsevol trajectòria dilatada. Actualment conflueixen diferents reptes: conflictes bèl·lics a les pròpies fronteres; imposicions d’un aliat com Estats Units, que s’allunya; ascens de noves potències com Índia i Xina; increment del totalitarisme a nivell mundial; acollida de molts nou-vinguts d’altres cultures; polarització al sí dels propis països en una societat més líquida; massa partidismes que s’allunyen del bé comú, etc …  Tot això tensa les costures d’una Unió, més necessària que mai, creada sota unes condicions d’estabilitat que avui semblen trontollar. I que no deixa de reflectir la situació interna dels seus membres.

Schuman, que dona nom al primer document o De Gasperi, per citar només dos dels fundadors, a més de posseir innegables capacitats de servei, eren polítics de virtut provada, pacients i generosos. Facilitaven el consens necessari per construir, tot tocant de peus a terra, un futur millor per a tots. No ens caldrien més líders així? Per què no ho demanem? Per cert, ambdós estan en procés de beatificació.