Ben segur que sovint ens trobem davant d’ocasions freqüents que ens brinden la possibilitat de ser acollidors i exercir la caritat envers els nostres germans de qualsevol raça, condició social, situació econòmica o política. Qui hi ha a la porta i truca a crits o en silenci? Qui de nosaltres està atent i intueix aquestes noves veus i presències que s’apropen, i ens brinden la possibilitat de fer possible l’aproximació? Hi ha una aproximació obligada als de sempre. La casa té una enorme importància perquè l’acollida sigui un fet de normalitat, una cosa quotidiana.

L’acollida ja és una forma gratuïta d’estimar, perquè suposa fer el primer pas fins i tot sense esperar necessàriament que l’altre el faci. Ja el fet que algú s’apropi vol dir que ha fet aquest pas i necessita ser correspost. Quin plantejament d’acollida tenim a les nostres famílies? I a les nostres parròquies i comunitats? Som d’aquells que acullen o encara som dels que necessiten ser acollits? Quina sensibilitat manifestem i quant temps hi dediquem?

L’acollida és un acte de confiança que pot generar credibilitat en aquells que són rebuts amb amabilitat. Pensem en els joves: ens donen moltes oportunitats d’obrir-nos a realitats noves a partir de les quals serà més fàcil el diàleg entre generacions. I pensem també en els malalts: perquè són la part més necessitada de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat, i constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús. Pensem també en els nouvinguts, els migrants. L’acollida tindrà uns altres tons de presència i l’actitud serà més missionera, tal com ho fa sempre Jesús.