L’administració Trump ha reintroduït la imposició d’aranzels amb una contundència i un abast sense precedents. Aquesta ruptura amb el consens liberal que havia predominat des de la postguerra ha alterat significativament l’ordre econòmic internacional. Tot i els girs estratègics que han caracteritzat aquesta política, si finalment s’arriben a aplicar els nivells aranzelaris proposats a l’inici del mandat, ens trobarem novament immersos en una situació de recessió econòmica global.

A casa nostra, els pressupostos, dissenyats per a un escenari de progrés econòmic, hauran de ser inevitablement corregits i revisats. Davant d’aquest nou context d’incertesa i possible recessió, cal preguntar-se: qui acabarà assumint les conseqüències d’aquests ajustos?

Les persones més vulnerables continuen essent invisibles. Sovint no tenen veu, i en molts casos, ni tan sols disposen de padró, fet que les exclou de drets bàsics i les margina institucionalment. Els seus defensors, les entitats socials i les organitzacions del tercer sector, que per sort els tenen, són constituïts per professionals brillants, honestos, benintencionats, amb una vocació social admirable, però treballen amb recursos escassos que, a més, sovint depenen dels diferents governs.

Els governs es veuen obligats a retallar la despesa pública. Aquestes mesures afecten de manera desigual i són les persones en situació de més vulnerabilitat les que pateixen les conseqüències més greus. Sovint sense veu ni representació efectiva, aquests col·lectius esdevenen els primers afectats per la reducció de polítiques orientades a garantir la cohesió social i l’equitat. Francesc Roig, expresident de Càritas Catalunya, solia dir que els més vulnerables encara patien a l’actualitat les conseqüències de la crisi econòmica del 2006. Ens trobem davant la paradoxa que, tot i que aquesta guerra comercial ha estat impulsada per les grans elits, seran els sectors més fràgils de la població els que en patiran més durament les conseqüències.