Joan Rigol (Torrelles de Llobregat 1943-Barcelona 2024) fou un referent en molts camps. Persona d’un gran sentit institucional. D’aquelles que dignifiquen l’activitat pública. Tothom ha destacat el seu esperit conciliador.

Provenia d’una família de pagesos humils i de grans conviccions. “El meu avi treballava el tros tota la setmana, però el diumenge es posava les espardenyes blanques noves i anava a missa. I allà, a missa, jo sempre intuïa que se sentia tant o més digne com el que més. Veia com es podia agermanar la senzillesa més senzilla de la societat amb la grandesa espiritual de la persona.”

A deu anys entrà al Seminari Menor. Més tard, anà a Barcelona, al Seminari Major, que era una antena força actualitzada del que passava en el conjunt de la societat. Visqué els avatars de l’època: el Concili Vaticà II, el Maig francès, la cultura filosòfica, molt centrada, en aquell moment, en l’existencialisme… Després estigué exercint de capellà al Guinardó. Al cap d’un any i mig veié que no era el seu camí i ho deixà.

Llavors es professionalitzà a ESADE i establí un despatx d’assessorament d’empreses. A partir d’aquí fou quan li demanaren que ajudés a crear una patronal de la petita i mitjana empresa a Catalunya i l’encapçalés. I així fou com esdevingué el primer secretari general de la PIMEC. L’any 1976 ingressà a Unió Democràtica de Catalunya i llavors inicià la seva etapa política. La vocació de servei al país i a les persones el dugué, també, a ser membre actiu de diferents entitats de caràcter sociocultural.

Heus ací algunes de les persones que més l’influïren: en la manera d’entendre la seva fe, Mn. Josep M. Rovira Belloso; a l’hora de sentir el mestratge de la política, Miquel Coll i Alentorn i Jordi Pujol; en el camp de la cultura i la política cultural, Josep M. Castellet, Mn. Modest Prats…

L’any 2014, amb motiu d’una entrevista que vaig tenir el goig de fer-li, aprofundírem en l’abast del terme “diàleg”, que definí d’aquesta manera: “Crec que el diàleg no és solament un pacte, sinó que és una cosa molt més profunda. Primer, implica conèixer l’altre; després, comprendre’l; és a dir, enriquir-te amb la seva mirada. També, tenir el coratge de compartir-lo amb ell i, lògicament, mantenir-te fidel en les teves conviccions.”

Un tarannà i una manera de fer que, indiscutiblement, són indissociables de la seva condició de cristià que visqué la fe de manera viva i pregona.