L’entrevista que Ricard Ustrell va fer a Sílvia Caballol a Col·lapse m’ha fet pensar. La Sílvia va fer una exposició molt intel·ligent, moderada i senzilla. Acabat, vaig sentir unes ganes molt grans de parlar amb ella, d’excusar-me en nom de molta gent d’Església i, sobretot, de fer un veritable propòsit de no parlar malament de ningú. I menys sense tenir un coneixement directe d’allò que s’assegura.

Jo també he estat en moltes ocasions víctima del mateix: tant per a bé com per a dolent, he arribat a una conclusió ignasiana que a mi m’ajuda a no donar importància als comentaris personals que m’arriben: “ni ets millor perquè t’alabin, ni pitjor perquè et vituperin”. Això està molt clar. El que no ho és tant és el que queda de les crítiques pel camí… Què és el que arriba a la gent, quins judicis surten de les paraules dites i publicades, sense un veritable fonament?

Fins i tot jo, que tinc molts veritables amics a les presons o amb persones que hi han estat durant un temps, em planyo cada vegada que veig a la tele “exhibir” un delinqüent que –amb prou feines- s’amaga darrere una samarreta cobrint-li el rostre, que camina avergonyit o al menys molest per l’exhibició, arrossegat per la policia. No cal aquesta exhibició. Ha de pagar davant la Justícia no davant la gent. Potser, fins i tot, penso que no li fa bé a la societat tanta “exhibició televisiva” dels delictes que, en la meva infantesa i joventut estaven relegats a un diari al que mai vaig tenir accés: “El caso”. Ja he dit en altres ocasions que avui dia els Telediaris tenen molt d’aquest periòdic i dubto que faci bé als oients.

Però tornem a la crítica –fins i tot dins l’Església- que pot fer molt de mal a les persones siguin o no culpables. Vàries escenes evangèliques diuen molt del rebuig que Jesús sentia davant aquesta postura sovint molt hipòcrita i que fa tant de mal. Recordem l’escena de l’adúltera que a mi m’emociona sempre que la torno a llegir. “Tireu la primera pedra si no teniu pecat…” I ningú s’atreveix a fer-ho.

Una de les actituds més ben retratada en els Evangelis és la del fariseu i el publicà: ¡Que bé que em sento jo quan em poso en el lloc del publicà i experimento l’abraçada de Déu o bé per la confessió sagramental o bé pel convenciment de ser perdonada i abraçada per Jesús!

Des d’aquí vull demanar perdó a la Sílvia i al Xavier pels judicis que us han arribat en contrast amb un Papa Francesc misericordiós i comprensiu a l’estil de Jesús.