Les aules han obert les portes de bat a bat, i ja tenim inaugurat el curs escolar, acadèmic i pastoral. Un curs nou sempre és una promesa, una aventura, una oportunitat, una «estrena de coneixements i d’actituds» en la infància, en la joventut i en la maduresa, perquè «aprendre i formar-se» són dues assignatures permanents en el cor de la nostra societat.
Hi ha dues definicions boniques sobre l’educació i la formació. Educar és «seduir amb encantament i exemplaritat». Formar és «integrar a les nostres vides els valors principals per triomfar». Un curs nou és tot un repte per poblar de coneixements les nostres ments, on hi ha el saber; vessar valors a les nostres consciències lliures, on hi ha la transcendència; inundar de sentiments el nostre cor, on rau l’amor; i enriquir les nostres passes amb obres, en les quals brilla el testimoni.
No està de moda la «cultura de l’esforç» i, amb tot, la necessitem més que mai: lluitar, no donar-se per vençuts, barallar-se en les petites escaramusses del dia a dia, tenir clar que la resistència està feta dels millors materials, i que no són sinó afany, desvetllament, energia, esforç, que no es dona mai per vençut.
Setembre ens brindarà una estació nova, la de la tardor, amb la seva invitació a la sembra, a mà alçada, en tots els solcs de la nostra existència. Tot serà més difícil, a mesura que avancen els temps. Potser, perquè sense adonar-nos, oblidem la «cultura de l’ésser» i ens rebolquem en la «cultura del tenir», que sol deixar-nos més nus, més buits i, fins i tot en ocasions, més «pobres».