El 10 de maig passat, festa de Sant Joan d’Àvila, Apòstol d’Andalusia, doctor de l’Església, el clergat de Còrdova es va reunir al costat de la seva tomba, on reposen les seves despulles, a la basílica que té a Montilla, amb una celebració solemne de l’Eucaristia. La seva silueta i, sobretot, el seu testimoni de vida roman a la diòcesi cordovesa, que ha celebrat diferents congressos i multitud de trobades per estudiar-ne l’obra i descobrir-ne les virtuts.
Tres guspires precioses llueixen en Joan d’Àvila: primer, va ser un enamorat de la Paraula de Déu. Va predicar no només als temples, sinó als hospitals i a les places amb gran entusiasme. Diuen les «Cròniques» que «la seva veu feia tremolar les parets de les esglésies i el fons dels cors. No arrencava aplaudiments, sinó llàgrimes».
Segon, Joan d’Àvila, a totes les ciutats per on passava, procurava deixar la fundació d’algun col·legi o centre de formació i estudi, preparant així i difonent a través de l’ensenyament els valors d’un cristianisme eficaç i fructífer.
Tercer, Joan d’Àvila va viure una intensa pietat mariana, expressada en aquesta frase ardent: «Más quisiera estar sin pellejo que sin devoción a Nuestra Señora.»
L’Apòstol d’Andalusia no va deixar testament perquè «no tenia res per deixar». Va morir pobre i va voler que el seu cos fos enterrat a l’església dels jesuïtes, als quals tant havia estimat en vida.