Temps per als avis

Suposo que avui serà un diumenge com qualsevol altre. Aprofitaré les últimes calors de l’estiu per fugir de la quotidianitat i insuflar una petita dosi d’aire i natura que m’oxigeni. Potser m’animo a córrer, o m’emporto els nens a jugar amb la sorra; i podré fer l’aperitiu, beneïda cervesa fresca, amb la dona en aquella terrassa que ens agrada tant. Fins que arribi el vespre i acomiadi el dia devorant la premsa dominical, especialment farcida. Una jornada intensa de benestar i companyia.

Suposo que avui serà un diumenge com qualsevol altre. Aprofitaré les últimes calors de l’estiu per fer el de sempre: veure la televisió. Tant se val el dia que és: tot és el mateix. Ara ja fa temps que no surto de casa i prefereixo no aventurar-me: em fa por caure. Espero que el meu fill, aquest cop sí, no es limiti a fer la trucada preceptiva i que em vingui a veure. I els nens… quan els podré veure?… Fins que arribi el vespre i vagi a reposar, sense ganes ni son. Una jornada intensa de soledat i aïllament.

Tots som coneixedors d’alguna d’aquestes realitats, des d’un costat o l’altre: en la nostra pell o en l’entorn immediat. Girem la mirada cap a altres assumptes, sens dubte, molt importants: és que anem molt atrafegats. Moisès en nom nostre, en el full de ruta que vam rebre, va encomanar «Que honréssim el pare i la mare.» I, a més, prometeren que si complíem «els nostres dies es prolongarien i ens aniria bé sobre la terra». És així? Estem a l’alçada?

Tots els grans s’han desviscut per tots nosaltres. Diverses generacions d’antecessors s’han trencat l’esquena perquè puguem gaudir d’aquest nivell de vida excel·lent. Ja no ens manca menjar, llar ni escalf, a pesar de les nombroses dificultats que molts patim. I tot i així ens sentim immortals, estressats i infeliços. I davant d’aquesta situació que viuen tan desconeguda, plena d’angoixes i pors, la nostra «civilització» els arracona conformant-se amb garantir-los els mínims perquè puguin subsistir. Res no és suficient.

Ara és l’hora, però també per dir prou a aquesta realitat. Els grans, pares i avis, necessiten beure del nostre caliu. Voldran poc més que deixar de ser invisibles, que t’asseguis al seu costat i que els dediquis el bé més preuat de què tots gaudim: el temps.

Ara vés-hi, fes-los un petó i escolta’ls. Fent-los companyia gaudiràs de la màgia de fer créixer la confiança, llavor de l’amistat. No oblidis tampoc, però, de saludar tota la gent gran que vegis, perquè de ben segur que et correspondran amb un enorme somriure.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!