“Pel dret garantit a l’habitatge” és “el gra de sorra” en format d’informe que Justícia i Pau aporta a la complexa i polièdrica qüestió de l’habitatge i amb la voluntat de participar en aliances i consensos sociopolítics que encaminin cap a la solució. L’entitat va presentar ahir dimecres en el marc de la Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres aquest treball fruit de dos anys de reflexió en una jornada al Centre Cívic Pati Llimona, a Barcelona. “L’informe no és un punt final, sinó un punt de partida que ens fa veure la necessitat d’un pacte de país amb tots els actors polítics, econòmics i socials, amb perspectiva oberta i no especulativa”, va reclamar la presidenta de Justícia i Pau, Dolors Fernàndez.

L’informe neix de l’encàrrec que va fer l’assemblea de juliol del 2024 de Justícia i Pau i que va donar lloc a constituir un grup de treball de l’eix de drets humans de l’entitat, coordinat per Francina Planas. El document, de seixanta pàgines, ha estat elaborat a partir d’un recull i anàlisi intens de dades i entrevistes a diferents experts i culmina amb tot un seguit de propostes. Des de Justícia i Pau apunten algunes vies de millora: que el dret a l’habitatge reconegut a la Constitució passi a ser garantit, polítiques d’habitatge coherents i sostingudes per part de l’administració, un marc normatiu aclaridor i més sòlid i afavorir iniciatives de la societat civil (moviments socials, promotors no especulatius, habitatges d’inclusió, mediació, cooperativisme…).

Planas va relatar que hi ha un consens ampli en el diagnòstic de la situació: insuficiència d’un parc de lloguer públic, increment de la població, manca d’oferta d’habitatge, especulació per part d’un sector immobiliari i d’inversió… I que això té unes conseqüències directes en la vulnerabilitat i la desigualtat, que prenen forma en l’amuntegament greu en habitacions, la tinença en precari, els desnonaments silenciosos, els desnonaments sense alternatives (Catalunya concentra el 30% dels llançaments a Espanya), el sensellarisme, el retard en l’emancipació dels joves, entre d’altres. “Hi ha dos factors que impacten en la vida d’un conjunt cada cop més ampli de la ciutadania: l’estrès financer per poder mantenir l’habitatge i la inseguretat vital per les reiterades renovacions de contracte”, va remarcar Planas.

“L’habitatge és el gran absent de les polítiques del benestar”

En la jornada es va revelar que l’Estat destina un 2,42% del PIB a armament i només un 0,23% a habitatge, segons el Centre Delàs. L’aposta més decidida per polítiques públiques d’habitatge hauria d’anar de la mà de polítiques transversals i una governança supramunicipal. Això vol dir procurar una xarxa de transport eficaç, planificació urbanística, sostenibilitat energètica, la implicació d’Afers Socials, l’equilibri entre territoris, la reducció i simplificació de la burocràcia o la gestió de l’habitatge públic digne.

A banda de presentar l’informe, a la Jornada es va incloure una taula rodona per donar una perspectiva ampla a la qüestió. Entre d’altres qüestions, es van veure els trets diferencials de l’actual crisi de l’habitatge respecte de l’anterior del 2007: “Paradoxalment, aquesta crisi es dona en un context de creixement econòmic, una riquesa que no s’està distribuint equitativament; ara s’hi afegeixen un creixement de preus i una insuficiència d’oferta; les exigències de sostenibilitat territorial que condicionen el creixement de les ciutats; el fet que una part de la societat s’ha tornat poc solidària, per exemple, desobeint la Llei de l’habitatge i escurçant els terminis dels contractes de lloguer; o que la globalització ha empès la demanda d’habitatge de persones que no viuen al país”, va detallar Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i una de les assessores de l’informe. Trilla va posar en valor la normativa catalana en matèria d’habitatge, en particular la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge, tot i que “si estigués ben travada des del consens i ben dotada pressupostàriament es podria fer molta més feina”.

“Una part de la societat s’ha tornat poc solidària, per exemple, desobeint la Llei de l’habitatge i escurçant els terminis dels contractes de lloguer”
CARME TRILLA

Els sectors socials més empobrits són els principals damnificats de la manca del dret efectiu a l’habitatge i les seves demandes “estan desbordant la capacitat de les entitats”, va admetre el president de Càritas Catalunya, Salvador Busquets. La inestabilitat habitacional, les rendes mínimes insuficients que en economies familiars precàries absorbeixen l’habitatge i els subministraments, van ser algunes de les situacions apuntades. Busquets també va posar el focus en la inacció política davant el patrimoni financer que les entitats bancàries van haver de desprendre’s en l’operació del rescat bancari i que va portar al fet que enormes paquets d’habitatges passessin a fons d’inversió els quals van adquirir-los a preus entre un 40%-70% inferiors al cost de reposició.

Una altra perspectiva va ser la de les alternatives amb les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, com La Teulada Cooperativa, de Terrassa, en què l’Ajuntament ha cedit el solar per construir-hi divuit habitatges. “El cooperativisme és un moviment ampli que pretén desmercantilitzar béns bàsics: si volem més habitatge assequible, comencem a fer promocions sense ànim de lucre”, va defensar Joan Gómez i Segalà, soci d’aquesta cooperativa. En aquests projectes la part comunitària té protagonisme: “Són habitatges amb espais comuns que afavoreixen el coneixement, el suport mutu i de cures.” I, en aquest cas específic, hi ha una contribució social amb sis habitatges per a usuàries de la Fundació Prodis, una entitat que acompanya persones amb discapacitat intel·lectual.

“El cooperativisme és un moviment ampli que pretén desmercantilitzar béns bàsics: si volem més habitatge assequible, comencem a fer promocions sense ànim de lucre”
JOAN GÓMEZ I SEGALÀ

També es va significar el paper dels moviments socials en la defensa del dret a l’habitatge que “només avança quan ens organitzem, sortim al carrer i posem el cos, per exemple, en els desnonaments o en les vagues de lloguer”, va recordar Esther Hernández, membre de la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya, que integra trenta col·lectius. Des dels moviments socials demanen mobilitzar els 25.400 habitatges buits en mans de grans tenidors (principalment la Sareb) i posar-los a disposició de les taules d’emergència d’habitatge, saturades de demanda. I també qüestionen ajuts públics (com el bo jove) que el que fan és mantenir les rendes i beneficis dels grans propietaris.

L’Església, en una cruïlla

Si bé l’Església ha tingut una implicació forta en projectes d’emancipació social i des de Justícia i Pau celebren l’obertura de l’Església a fer cessions d’ús de patrimoni per fer habitatge social, l’entitat demana inventariar bé el patrimoni amb què compta l’Església i un posicionament més clar en la denúncia de l’especulació. “L’Església tenim una responsabilitat indefugible amb el patrimoni amb què comptem i que pot contribuir a donar resposta a la situació d’emergència”, va indicar Planas. En aquest sentit, Gómez va convidar l’Església a obrir-se a fórmules com cedir sòl eclesial per fer habitatge cooperatiu i que els gestors diocesans i de les congregacions religioses “pensin en el patrimoni no com un valor econòmic, sinó també com un valor d’ús”.