En els dies previs a la inauguració del Sínode sobre la Sinodalitat (9 i 10 d’octubre del 2021), el Papa advertia sobre els riscos d’aquest sínode sense l’existència d’una bona praxi eclesial. Un dels riscos més grans era la resistència al canvi, caure en l’error de no prendre en consideració els temps que vivim. Un cop més, el Papa advertia que el Sínode no era un instrument per canviar l’Església, sinó per millorar-la.

No cal ser biblista, ni bon historiador, per percebre que la història de la salvació és un procés de canvis. Canvis que no canvien l’objectiu diví de salvar i santificar la humanitat, sinó més aviat li van donant forma, encarnant-lo i duent-lo a terme en la plenitud de cada temps (He 1,1, Gal 4,4).

És bo recordar que no som la religió d’un llibre, sinó de la persona de Jesús, el qual, en marxar sense anar-se’n, i perquè poguéssim entendre moltes coses que no podíem entendre i ens eren difícils de portar, ens va enviar la persona de l’Esperit Sant perquè, recordant-nos les seves paraules, ens dugués a tota veritat (Jn 16,5-15).

Quan era nen, parlava com a nen, pensava i raonava com a nen. Però quan em vaig fer home, vaig deixar de banda les coses de nen (1 Cor 13,11). Créixer no ens fa canviar, continuem essent els mateixos. Créixer és voler caminar cap endavant a la perfecció (He 6,1).

La bona i necessària praxi eclesial és la de caminar plegats com a adults, a l’escolta de l’Esperit i responent als seus impulsos (Gaudium et spes, 11).