L’Església celebra a Roma, del 4 al 29 d’octubre, l’Assemblea General del Sínode amb el tema Per una Església sinodal: comunió, participació i missió. Uns dies abans de l’inici dels treballs sinodals, vam parlar amb el religiós i periodista Fernando Cordero, membre de la Comissió de Comunicació del Sínode, que ens compartia les seves impressions sobre aquest moment històric eclesial.
Quin és el repte més gran que presenta aquest Sínode?
Redescobrir i aterrar la sinodalitat, inserida en l’ADN dels Fets dels Apòstols, com a impuls dinamitzador i missioner per a l’Església universal, capaç d’acollir els desafiaments i esperances del món actual.
Com s’han d’afrontar les resistències al Sínode?
Des de l’escolta, el respecte, el diàleg, el contrast i l’aprofundiment dels diferents temes des d’una perspectiva teològica i multidisciplinària, que actualitzi (amb les exigències que això comporta) la tradició viva de l’Església i compti activament amb el Poble de Déu.
Quines claus poden ajudar que el desenvolupament de l’assemblea sigui realment un diàleg i una escolta?
El respecte, l’interès per les paraules que hi ha darrere de cada participant, l’honestedat a l’hora de compartir les diferents postures, parlar amb fonament però amb experiències concretes que avalin els arguments, sentir-se profundament eclesials i representants del Poble de Déu, deixant de banda els egos i interessos o ideologies personals.
Quina importància tindran els mitjans de comunicació en aquest Sínode?
Els mitjans són essencials en la comunió-comunicació eclesial i un suport per a la seva missió. Al Sínode, també. Ara, sota el guiatge del prefecte del Dicasteri per a la Comunicació, Paolo Ruffini, aquesta relació amb els mitjans i els periodistes s’estableix de manera que s’asseguri una transmissió de les experiències dels participants i el desenvolupament de l’Assemblea Sinodal, juntament amb la cura de l’ambient adient perquè es dugui a terme un procés de discerniment amb l’espai i les condicions requerides per a aquesta finalitat.
Podem establir paral·lelismes entre aquest Sínode i el Concili Vaticà II?
Sí, les ganes decidides d’aprofundir en la vocació baptismal del Poble de Déu i les seves conseqüències pràctiques en la vida de l’Església. Si el Concili va comptar amb l’escenari de la basílica de Sant Pere, l’assemblea sinodal està presidida pel Crist Ressuscitat de l’Aula Pau VI. El mateix Esperit ens impulsa a anunciar l’alegria de la Vida.
Un tema que genera expectació és la participació de les dones. Què suposa la seva presència?
La frescor de l’Esperit. Traiem les conseqüències del que ja va escriure al segle XII santa Hildegarda de Bingen, doctora de l’Església: “En crear primer Adam, Déu va haver de fer-lo de fang, per això els homes estan tan aferrats a tot el que és terrenal. Per a Eva, en canvi, ja va poder emprar matèria humana i alè diví.”
Des que el Papa va anunciar la celebració del Sínode, les diferents Esglésies locals l’han anat treballant amb més o menys dificultats. Podem parlar de signes concrets de sinodalitat que ja s’han fet realitat?
Fa poc he visitat Indonèsia. Hi he vist no només cartells amb el lema del Sínode, sinó sobretot comunitats parroquials inserides en entorns musulmans que, amb un compromís eclesial i social fort, basteixen ponts d’escolta i col·laboració a través del diàleg interreligiós en la quotidianitat. Són comunitats acompanyades pel seu pastor que, en el cas de Bandung, és un bisbe, Antonius Subianto, compromès i entusiasta amb el procés sinodal.
Quina Església somia que pot sorgir d’aquest camí sinodal?
L’Església dels Fets, on els germans i germanes estan junts, enmig de les diferents circumstàncies que envoltin els seus entorns. Sense por, superant les inèrcies i deixant-se portar per l’Esperit de Jesús, per ser sal i llum, espatlla per acollir i mans per servir, peus que saben posar-se en les sabates de l’altre per entendre’l, cors que animen enmig de la soledat i la desesperança o fins i tot veus que es fan ressò de Déu enmig del silenci del món.
