Les catacumbes i els màrtirs de l’Església primitiva sempre han causat una gran atracció espiritual i fascinació en el món cristià. Des del segle XVI fins al segle XIX moltes comunitats europees i americanes sol·licitaren a Roma cossos de màrtirs enterrats a les catacumbes per ser venerats. La sol·licitud es feia directament al Vaticà per personatges il·lustres. La Sagrada Congregació d’Indulgències i Relíquies, constituïda el 1667, per acreditar el caràcter de relíquia d’aquells cossos, exigia que havien d’estar associats a l’aparició de signes del martiri com palmes, coloms amb palmes al bec, gots amb sang, instruments de tortura dins la tomba i també el nom del màrtir a les inscripcions. Si mancava algun d’aquests elements, la palma i el got amb sang esdevenien indicis precisos. La donació era acompanyada per un document oficial anomenat autèntica, signada pel cardenal vicari i acompanyada de les condicions de veneració. El bisbe de la diòcesi receptora a través d’una cerimònia devia verificar l’autèntica per poder posar les relíquies a pública veneració.
Les relíquies de la màrtir santa Càndia, aquest any, compleixen dos-cents cinquanta anys de la seva arribada des de Roma a la parròquia de Santa Maria de Falset (Priorat). Poc coneixem de la jove Càndia o Càndida que s’autentica que fou màrtir romana, sepultada a les catacumbes de Ciríaca al costat de la via Tiburtina de Roma. Per intercessió del teòleg falsetà P. Josep Rull (c.m.), el papa Climent XIV, a través del cardenal Marcantonio Colonna, feu acte de donació del cos de la màrtir a la parròquia de Falset el 27 de juny del 1774. Les restes de Càndia foren traslladades de Roma a Barcelona i després a Tarragona. Un cop obtingut el permís d’exposició pública per a llur veneració, arribaren les despulles de la màrtir a Falset el 25 de setembre del 1774. Les relíquies foren venerades a l’antiga església romànica fins que l’any 1793 foren ubicades en una capella de la nova església barroca. El 15 d’agost del 1810, les tropes napoleòniques profanaren les restes de la màrtir. Recollides pietosament, foren traslladades al monestir d’Escornalbou fins que l’any 1812 retornaren a Falset.
Càndia estava preparada per tenir una autonomia de pensament i consciència que justifica la llibertat amb la qual devia afrontar el martiri
El vicari general de l’arquebisbat de Tarragona, dubtant de l’autenticitat de les relíquies, determinà que es dipositessin en un lloc digne, però que no s’exposessin a la veneració. Així, es col·locaren a l’antiga tribuna dels Ducs de Medinaceli del temple parroquial. L’any 1960 Mn. Jaume Ciurana i uns col·laboradors recuperaren les relíquies destapiant l’espai on es trobaven ocultes. El cardenal Benjamín de Arriba y Castro autoritzà la investigació científica per comprovar l’autenticitat de les relíquies. L’anàlisi forense verificà l’antiguitat de les restes que pertanyien a una noia d’entre 12 i 13 anys. L’anàlisi de l’ungüentari —que sempre acompanyà el cos i segons s’acreditava contenia restes de sang de la màrtir— corroborà una cronologia d’època. Efectivament, la seva tipologia concorda amb exemplars similars d’època tardoromana. El 9 d’agost del 1961 el cardenal signava la nova autenticació i el 7 de setembre del 1961 es feu el solemne trasllat de les relíquies a l’església de Falset.
Al voltant de santa Càndia neix una història més pietosa que real donat que no conservem d’ella cap acta de martiri, passió o llegenda antiga. En la Novena a la gloriosa verge y màrtir Santa Candia patrona de la vila de Falcét (Tarragona, 1827) s’explica que Càndia fou acusada de ser cristiana davant l’emperador Maximià. No abjurant de la seva fe, fou empresonada i es prohibí que se li donés menjar. Tot i així, tampoc no va abjurar. Com a conseqüència, la van despullar i escorxar amb escarpidors de ferro. Ebelisau, ministre de l’emperador, impressionat pel testimoni de la jove, es convertí al cristianisme. Després, Eusebi va manar llançar-la a la foguera, però el foc no li feu res com tampoc els lleons als quals fou llançada posteriorment. Davant d’aquests fets sobrenaturals també Eusebi es convertí al cristianisme. Llavors l’emperador va fer decapitar-los tots tres.
Aquesta bella i pietosa història presenta traços d’haver combinat elements d’altres martiris de joves cristianes com Tecla, Agnès o Eulàlia. Únicament, podem inferir que Càndia fou una jove en edat de contreure matrimoni. Com la resta de joves romanes de la seva edat hauria rebut per part de la mare una educació en valors i aprenentatges necessaris per afrontar la nova etapa de la seva vida. Inferim que, en haver estat enterrada a les catacumbes de Ciríaca, provenia d’un ambient familiar cristià que hauria combinat en la seva educació alguns dels valors tradicionals romans de la mos maiorum (costums dels ancestres) amb els valors pròpiament evangèlics. No sabem si va poder rebre instrucció acadèmica, tot i que hauria estat possible. En qualsevol cas, Càndia estava preparada per tenir una autonomia de pensament i consciència que justifica la llibertat amb la qual devia afrontar el martiri. I és que a Càndia li tocà viure moments convulsos. L’Estat romà atribuí com a causa dels desastres naturals, econòmics i militars que va patir l’Imperi en aquells moments la ira dels déus (ira deorum). L’Estat va voler restituir la pax deorum exigint actes expiatoris i ofrenes als déus. La negativa de molts cristians a participar en aquestes obligacions religioses fou causa de persecució i mort. Les persecucions de Valerià (mitjan segle III) i de Dioclecià (inicis del segle IV) foren especialment intenses i en aquest espai de temps cal emmarcar el martiri de Càndia.
