Una de les característiques de l’evangeli segons sant Mateu és la seva estructura sistematitzada, amb ordre tòpic, però no necessàriament cronològic. L’autor recull, un rere l’altre, gairebé tots els miracles que en el seu evangeli ens explica que van ser fets per Jesús, quedant agrupats en els capítols vuit i nou.

Una cosa que em resulta molt interessant és que entre aquesta llista inclou, com a veritables miracles, les vocacions a seguir el Messies (8,18-22); així com la seva pròpia crida a aixecar-se del banc dels impostos i seguir-lo (9,9-13). En l’encapçalament del relat de cadascun d’ells, Mateu presenta un Jesús en moviment continu: “En baixar Jesús de la muntanya…; En entrar Jesús…; En arribar…; En passar…; Va veure…; Quan sortia…;…” I no només en moviment, sinó també proper i en diàleg: “I el va tocar dient…; I Jesús va dir al centurió…”

Mateu s’esforça a demostrar als seus lectors, cristians d’origen jueu, que per la seva genealogia Jesús és el  Messies descendent de David, però sobretot que en Ell es compleix la Paraula dita pels profetes. Per a Mateu, Jesús no és només teologia i apologètica, sinó Paraula poderosa i en acció. Explicar miracles està bé, però ningú no pot demostrar millor el poder de Déu, sinó a través del que Déu faci en la seva vida.

Som miracles de Déu, signes del seu poder misericordiós si com Jesús aprenem a saber baixar per pujar; a caminar per poder arribar a entrar, a ser-hi i a saber sortir. Miracles que, com Jesús, saben veure, escoltar, tocar, parlar i actuar.