Continuem en el discurs de les paràboles del capítol 13 de Mateu. Avui el nucli del missatge és la certesa de la vinguda del Regne de Déu.

La paràbola del blat i el jull reflecteix el costum de Jesús de conviure amb els pecadors i la seva pretensió de formar una comunitat de seguidors de tota mena, no només compta amb els que la lògica dels homes considera com a perfectes, millors, amb seny… El Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, fa ploure sobre justos i injustos. La sala del banquet s’omplí de convidats bons i dolents.

La separació entre allò que és bo i allò que és dolent no es fa en aquest món, sinó en el judici final. La tria ja es farà, però no ens toca a nosaltres fer-la. La comunitat cristiana viu quan el mal encara és present en el món, però no atura el Regne que també hi és present.

Les paràboles del gra de mostassa i del llevat ratifiquen que el Regne es troba enmig de la comunitat: és un Regne petit, insignificant, imperceptible i amagat. El gra de mostassa és una llavor molt petita que gairebé no es veu, però que es converteix en un arbre. També el llevat presenta el Regne com una cosa que no es veu i que està amagada, però que segur que hi és perquè la pasta fermenti.

En aquestes dues paràboles el contrast entre un inici insignificant (una llavor molt petita, una mica de llevat) i un final esplendorós (un arbre i la massa fermentada) és sorprenent. És un contrast que ens porta a transcendir les paraules i veure que Jesús no dubta ni un sol instant de la certesa que el Regne de Déu arriba.

Tanmateix, la realitat que envolta Jesús i els seus deixebles no ajuden gaire a creure que sigui així: Jesús és d’origen humil, els deixebles, poc instruïts, no acaben d’entendre Jesús, una societat amb pecadors, malalts i opressors. Jesús, però, amb aquestes paràboles vol transmetre el seu convenciment que malgrat uns inicis molt pobres que no permeten ser optimistes, el Regne de Déu és en el nostre món de manera imperceptible, per a tothom, bons i dolents, tots i totes hi som cridats, podem respondre sí i fer la voluntat del Pare.

Que l’Esperit ens acompanyi i guiï per ser justos, malgrat les nostres febleses, els nostres judicis i prejudicis, les dificultats que se’ns presenten o la presència del mal en el nostre món. Que ens ajudi a perseverar, a confiar com Jesús i a tenir orelles per respondre la seva crida malgrat els dubtes. Al final del camí hi ha l’arbre on tots els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques i tota la pasta fermenta.