“Baptismes forçosos, tribunals de la Inquisició, actes de fe, nits de sant Bartomeu, conquestes de continents estrangers a sang i foc per portar, amb motiu d’una explotació brutal, el missatge de la religió de la creu i de l’amor, ingerències indesitjades i totalment nècies en problemes derivats de l’avanç de la ciència, bans i excomunions dictats per una autoritat espiritual que actua i vol ser reconeguda com a política… Accions penoses sense fi”, el vaticanista Luigi Accattoli cita el teòleg Hans Urs von Balthasar al seu llibre Mea culpa. Cuando el Papa pide perdón (Grijalbo, 1997).

D’entre aquesta relació d’accions que s’endinsen en el túnel de la història és possible inferir, com diu Accattoli, que “per a una institució mil·lenària com ho és l’Església catòlica, no hi ha tasca més àrdua que la revisió de la pròpia història, és a dir, la seva imatge”. L’historiador i degà en funcions de la Facultat Antoni Gaudí, David Abadías Aurín, precisa que “més que àrdua, la constant revisió és una realitat necessària, i això demana molta feina i l’accés a moltes fonts, tenint present que algunes s’han perdut o pot haver-hi dificultats per accedir-hi”.

“La revisió s’ha de fer sempre, escoltant la veu interna i amb una mirada enfora, perquè l’Església té una responsabilitat social”, remarca Diego Sola i Garcia, historiador i professor a la UB i l’ISCREB.