Aquest diumenge ens ha deixat Juan M. Uriarte, bisbe emèrit de Sant Sebastià, a l’edat de 90 anys. Per tal de recordar la seva figura i llarga trajectòria a favor de la pau a Euskadi, recuperem l’entrevista que li va fer el periodista Joan Andreu Parra al número 1942 de Catalunya Cristiana, publicada l’11 de desembre del 2016.
Quin compromís per la pau hi ha a Euskadi?
En el passat el protagonisme estava més condensat en els bisbes, i podíem ser una veu una mica solitària, però feliçment avui és una preocupació més estesa en l’Església i en la societat. Hi ha organismes —em refereixo a Biscaia, que ara conec més bé— que hi treballen de valent. Com que el terrorisme ha quedat enrere, el que cal fer sobretot és desfer les seqüeles, guarir ferides, establir contacte entre agressors i agredits, també recupe-rar el teixit social que, després de cinquanta anys de confrontació, ha quedat en alguns aspectes desfet, trencat.
Vostè ha exigit a ETA la disso-lució i el lliurament de les armes; ha demanat al Govern de l’Estat l’actualització de la política peni-tenciària; i a les víctimes d’ETA «el gest difícil i dolorós de la genero-sitat del perdó». És aquest darrer gest el que més costa de fer?
Perduren les resistències en tots tres àmbits. ETA no sembla tenir pressa per dissoldre’s. El Govern manté una política idèntica a la que mantenia en els temps en els quals ens llevàvem cada setmana amb dos o tres ensurts i disgustos amb els assassinats d’ETA. Ara ja no hi ha gent que mata i a la qual cal perseguir, i el Govern manté la dispersió dels presos, no aplica les mesures relatives al fet que els presos malalts puguin passar la malaltia més a prop de les famílies. La immensa majoria estan en el primer grau, per tant, en una situació d’incomunica-ció amb l’exterior. I el perdó de les víctimes continua sent difícil, però en aquest punt s’han fet algunes passes. Els testimonis de trobades de víctimes i victimaris, en un nombre encara exigu, han tingut un efecte important. En primer lloc, sobre la societat, per prendre consciència que aquella tragèdia, en el fons, ens afecta; en segon lloc, ha influït en el fet que altres víctimes que no estaven tan disposades, assumeixin avui amb més naturalitat la perspectiva de la proposta d’aquests actes. Això sem-blava impossible fa cinc o vuit anys.
Encara hi ha moltes qüestions obertes: víctimes, presos, refugi-ats en altres països, la dissolució i el lliurament de les armes per part d’ETA… Hi ha hagut un procés de pau fallit a Euskadi?
No, crec que és lent. Tots els obser-vadors internacionals amb els quals he tingut ocasió de parlar-ne, quan els comunico la meva impaciència pel que a mi em sembla lentitud, em somriuen i em diuen: «Allà on estem intervenint encara són molt més lents.» Per tant, és veritat que hi ha lentitud i que s’han perdut ocasions o no s’han aprofitat bé, com va ser per exemple el ces-sament definitiu del terrorisme d’ETA. Cinquanta anys han creat dureses per totes dues parts. En la mateixa esquerra nacionalista, hi ha un grup molt radical que no vol fer cap pas endavant que tingui caràcter unilateral. Ara bé, el procés no està en descompo-sició ni en paràlisi total. Estem més bé que fa cinc anys, tot i que desitgem estar molt millor.
De la «convivència pacífica»a la «reconciliació»
Vostè diu que la societat no pot conformar-se amb una coexistència no violenta. Com es creen les condi-cions per a la reconciliació?
M’estranya que un terme tan ric com «reconciliació» —que ha estat depurat de les seves adherències de tot signe i que és emprat pels grans prebosts de les ciències de la pau— tingui tanta dificultat per entrar en el vocabulari i es busquin sinònims com «convivència pacífica». El meu temor és si no podem acabar anomenant «convivència pacífi-ca» a una coexistència sense violència, en la qual ens ignorem els uns als altres, sense posar-hi tot l’esforç. Potser encara ens manca una mica de temps per obli-dar altres adherències que la paraula reconciliació ha tingut, per poder-la emprar amb llibertat d’esperit, perquè en realitat avui no es pot fer servir, perquè quan se’n parla es creen reticències. Pel que fa als valors que són necessaris per a la reconciliació i la pau plena —veritat, justícia, diàleg i perdó—, no s’aconse-gueixen sense més ni més, a través d’un exercici voluntarístic, sinó que neixen de la passió per la pau plena, per la reconciliació. I a més han de ser conreats per una delicada educació des de les generacions més joves, fins i tot les generacions adultes, que com a conseqüència dels cinquanta anys passats també estan infectades dels contravalors a aquestes quatre grans expressions.
Com pot ajudar l’Església a trobar els punts d’entesa entre les parts?
Dins del govern de Vitòria, un dels eixos més fonamentals és trobar els punts d’entesa entre les parts invo-lucrades en el conflicte. Tinc alguna esperança que en la legislatura que acabem de començar aquesta ponèn-cia per la memòria, per les víctimes, per la situació dels presos… es pugui efectuar. Hi ha partits que s’havien retirat i que ara hi estarien disposats.
Sempre es poden malmetre aquestes coses, però hi ha un bri d’esperança. Per tant, la tasca de l’Església en bo-na part és secundar aquelles accions que, tot i que promogudes civilment, tenen molt a veure amb la seva tasca reconciliadora. I això s’està fent. Manu Arrúe i l’equip que treballa amb ell en la Comissió Pau i Reconciliació fan una acció intensa. Algunes accions són conegudes i d’altres no convé que ho siguin, precisament perquè no es desfacin. Es tracta d’un treball que és més comunitari, menys en solitari, per part, no de tota la comunitat cristiana, però sí d’una porció que no és una minoria exigua.
Una Església que acull «les persones ferides»
La Comissió Pau i Reconciliació explica que encara hi ha situaci-ons de dolor i patiment i reclama que l’Església «aculli les persones ferides». L’Església s’ha d’implicar més amb les víctimes de totes dues bandes?
Aquella Comissió és fruit del Consell pastoral de la diòcesi de Bilbao, és a dir, és un acte més col·lectiu. Hem de tenir en compte que sempre és poc el que podem fer per la reconciliació i per les víctimes. La reconciliació és humanament una tasca tan gran i tan evangèlica que es mereix el que fem i molt més. I sempre ens queda una certa insatisfacció. Però aquest treball es fa de manera més generalitzada que en el temps d’un cert solitarisme dels bisbes.
Vostè ha admès que l’Església basca es va preocupar tard de les víctimes, perquè tenia el focus posat en la pacificació. L’Església demana suficientment perdó?
L’Església des del principi va fer molt per la reprovació neta d’ETA i, per tant, per la creació de tota una ètica de la pau. Ens hi vam abocar, i potser això ens va impedir tenir prou sensibi-litat per a les víctimes. És veritat que reprovàvem tot assassinat d’ETA i que hi havia unes paraules per a la família, però no vam ser prou clarividents en la visita continuada a aquestes famílies i al fet de mantenir viu el record. Ara bé, el conjunt de la societat espanyola vam trigar a adonar-nos de la tragèdia de les víctimes, però l’Església hauríem d’haver estat els primers, i ho hem de reconèixer. I això no agrada a tothom sentir-ho, però crec que és així i per tant no només no s’ha d’amagar, sinó que de la mateixa manera que Joan Pau II i Benet XVI van fer gestos en els quals van qualificar i manifestar algunes actituds del passat no confor-mes a l’Evangeli, també nosaltres ho hem de fer. Potser sense solemnitats excessives, però indicant clarament que va haver-hi un dèficit en la nostra sensibilitat cristiana i magisterial, un dèficit que no va ser una absència total, però sí que va ser un nivell de sensibilitat menor que aquell que hauria estat desitjable i que s’hauria d’haver esperat des de l’Evangeli.
En la darrera entrevista que li vam fer el gener del 2014, vostè deia «no són dogmes absoluts ni la independència ni la unitat de l’Estat». S’hi reafirma? Fins a quin punt la ideologia pot arribar a distorsionar la veritat?
En la vida cívica hi ha pocs dogmes absoluts, excepte la defensa del nu-cli intangible dels drets humans: la vida, la integritat física, la dignitat humana no es poden menysprear, ni trepitjar mai. En realitat, l’afirmació a la qual es refereix, ja l’havíem fet els bisbes al País Basc en dues pastorals col·lectives i, a més, separades en el temps. Per tant, mantinc que els dogmes absoluts es poden comptar amb els dits d’una sola mà i en sobren uns quants.
L’Església està sortint d’un llarg hivern amb el papa Francesc?
Moure tota l’Església és gairebé tan difícil com moure tot el globus terra-qüi. Per tant, penso que aquí i allà es noten brots, però ha de baixar la neu de la muntanya a les valls. Les coses negatives que posa en relleu el Papa no són només de la cúria romana, sinó que ho són de tota l’Església. La nostra temptació consisteix a estar d’acord amb el Papa, però no a posar-nos d’acord amb ell en el que fem.
El conjunt del poble de Déu podria participar d’una manera més activa en l’elecció dels bisbes?
Sí, és desitjable, però les fórmules són difícils. En una Església que és comunitat corresponsable i on la sino-dalitat és important caben aquestes fórmules. Cal buscar i trobar fórmules d’una participació més gran. Natural-ment, sense negar la intervenció que hi ha de tenir la suprema autoritat de l’Església, com sempre s’ha fet al llarg dels temps.
Uriarte, peça clau per a la reconciliació
Juan M. Uriarte (Fruniz, Biscaia, 1933) és teòleg i psicòleg. Al llarg de la seva trajectòria pastoral ha demostrat el seu compromís evangèlic amb la pacificació de la seva terra: en els anys vuitanta va ser un dels impulsors de Gesto por la Paz. El premi Sabino Arana, que va rebre el 2014, ha reconegut la seva contribució a la pau, a la reconciliació i a la defensa dels Drets Humans.
No amaga la seva satisfacció perquè aquest compromís amb la paci-ficació s’ha estès: «La societat ha pres una confiança i una responsa-bilitat molt més gran i, en conseqüència, també hi ha un treball civil notablement superior al que es feia.»
Aquest compromís el va dur, essent bisbe de Zamora, a ser inter-mediari entre ETA i el Govern d’Aznar durant la treva de 14 mesos entre el 1998 i el 1999. Convé recordar la seva implicació emocio-nal, perquè un cosí seu, Juan José Uriarte, taxista, va ser assassinat per ETA el 1985. El gener del 2000 va ser nomenat bisbe de Sant Sebastià, en substitució de José María Setién. Uriarte es prodiga en l’escriptura. A La reconciliación reconeix que l’Església «no vam ser prou sensibles» en la preocupació per les víctimes.
