Els afortunats que tenim amics més entrats en dies que no pas nosaltres, sovint mestres nostres, prou i massa hem de plorar sempre la seva prematura desaparició i sentir la pena de llur absència. Encara bo que alguns podem trobar consol en les paraules verdaguerianes que han acompanyat el comiat de Mn. Miquel S. Gros i Pujol, traspassat d’aquest segle el 3 de maig, amb 91 anys plens de servei, de saviesa i de simplicitat de cor.

                        «No ploreu pas ma mort.

                        Per què en tant curt viatge

                        despedir-nos, si jo us espero a port?»

La mort de Mn. Gros no és un comiat per sempre. És, simplement, un arreveure. Però àdhuc l’adeu temporal d’una persona estimada ens dol. És humà que així sigui. I el buit deixat per Mn. Gros és gran.

No és ara el cas de fer un repàs, per breu que sigui, de tota la seva gran aportació intel·lectual. Ja, recentment, amb motiu del seu 90è aniversari, la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, de la qual ha estat president, arreplegà, en un número d’homenatge, la seva bibliografia. Extensa i essencial per a moltes disciplines, particularment per als estudis de litúrgia, en els quals era mestre immillorable.

La seva obra científica, acompanyada d’una altra d’encara més amagat lluïment, però no menys eficaç de protector cultural i de mecenatge generós, ha donat uns fruits immarcescibles. El Museu, l’Arxiu, la Biblioteca Episcopal de Vic i la Facultat de Teologia, i tots els qui hi hem acudit a la recerca de fonts per a les nostres recerques, li devem moltíssim. A més, com a bon lul·lià, cap ensenyament ni cortesia no defallí mai en les seves paraules.

Mn. Gros era, fins ara, la darrera baula d’una llarga i ininterrompuda cadena de grans i bondadosos erudits eclesiàstics vigatans. Una sèrie de personatges egregis ja des del segle IX amb la figura patriarcal del canonge Adanagell. I els més recents Ripoll, Gudiol i Junyent. Tots de gloriosa memòria.

Mn. Gros era, fins ara, la darrera baula d’una llarga i ininterrompuda cadena de grans i bondadosos erudits eclesiàstics vigatans

Però la cadena no s’ha trencat. Ni es pot trencar. Gràcies a Déu, encara podem comptar amb el magisteri d’un altre gran eclesiàstic osonenc, Mn. Antoni Pladevall. I podem gaudir de la dedicació, el servei i l’erudició de Rafael Ginebra, mà dreta de Mn. Gros a l’Arxiu, a redós del qual, entre altres, també s’han format Ramon Ordeig i Josep Masnou.

L’obra gegantina aixecada per Mn. Gros, pujant i baixant diari diari (dissabtes inclosos) els 54 graons de les escales que duen a aquella avantsala del Paradís que és l’Arxiu i Biblioteca de Vic, estem segurs que perdurarà amb la tasca eficient ben demostrada pels seus més propers col·laboradors. Hem d’assegurar aquesta continuïtat. Tantus labor non sit cassus! No podem pas deixar perdre tan llarg i fecund esforç!

Mn. Gros, que tanta dedicació ha aplicat a l’estudi dels diplomes i còdexs de l’arxiu vigatà, prestà també atenció, com no podia ésser altrament, a un altre dels seus distingits predecessors, aquest del segle XI: el canonge Ermemir Quintila. Ermemir, també estimat i respectat en el seu temps, fou recordat en les pàgines del necrologi de Vic amb unes paraules que escauen del tot al nostre estimadíssim Mn. Miquel S. Gros: «Canonge de Sant Pere, ha mort en bona senectut, per obra i cura seves han estat escrits molts llibres, i ha educat gran nombre de clergues per a honor i servei de l’Església.»