Dos són els punts centrals del papa Francesc que seran clau per al seu successor en el ministeri petrí del nou Papa:
1. L’Església Poble de Déu per qualificar l’Església: és sabut que “el Poble de Déu és la categoria privilegiada, i l’eix decisiu del nou model d’Església que el Concili Vaticà II va proposar laboriosament i, alhora, amb gran coratge” (D. Vitali). De fet, per al Concili Vaticà II, el que aquest títol de Poble de Déu (LG cap. II) es presentés abans que la Jerarquia (LG cap. III) fou considerat com una “revolució copernicana” (cardenal Suenens, moderador del Vaticà II). Alhora va servir també per superar la dualitat entre clergat i laïcat. Però poc després del Vaticà II sorgí en certs ambients un mal ús d’aquesta dualitat que portà al Sínode sobre el Concili Vaticà II de 1985, amb el papa Joan-Pau II, a marginar-lo, ja que per a alguns el Poble de Déu no incloïa, a la pràctica, la jerarquia, d’aquí que el seu ús magisterial, teòlogic i catequètic es reduís de forma rellevant durant una llarga etapa postconciliar, que va preferir més aviat l’Església com a comunió.
Serà amb el papa Francesc, hereu de la forma argentina més cultural i popular, però no política, de la teologia de l’alliberament, que el rependrà com ell mateix recordava així: “La imatge de l’Església que més m’agrada és la de sant poble fidel de Déu. Ja que l’Església és el poble de Déu caminant en la història, enmig de les alegries i dolors” (2013). En definitiva, el papa Francesc “assumeix, enriqueix i universalitza la teologia argentina del Poble de Déu, una teologia de la cultura i de la història amb una teologia pastoral” (C. M. Galli).
2. “L’Església en sortida”: el papa Francesc en el seu document inicial, Evangelii gaudium (2013), fa servir aquesta fórmula per descriure la decisiva dimensió missionera de l’eclesiologia del Vaticà II. Es tracta d’evitar que l’actual context de forta secularització no comporti anar vers una Església tancada com si fos una prestigiosa secta, sinó estar oberta a totes les realitats del món per veure-hi les llavors positives del Regne de Déu. D’aquí ve la seva referència constant als pobres, als marginats, als migrants, a les famílies en dificultats, als homosexuals, a l’ecologia, a la urgent crida per la pau, a la desitjada fraternitat entre tots, siguin cristians o no, començant amb la seva carta inspirada en sant Francesc d’Assís, Fratelli tutti (2020), i amb el famós “todos, todos, todos” de la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa 2023. D’aquí que afirmés que cal construir en totes les regions de la terra un “estat permanent de missió, sent audaços i creatius en aquesta tasca de l’evangelització, ja que tota renovació en el si de l’Església ha de tendir a la missió com a objetiu per no caure presa d’una mena d’introversió eclesial”.
