De vegades a casa es parla d’algun edifici. Potser és perquè entre els presents hi ha arquitectes. Avui es parla de la Pedrera. Ens han regalat dues entrades per visitar-la de nit. La guia ens passeja pel pati de flors, el pati de les papallones, el pis, les golfes, i el terrat on es culmina amb un espectacle de llums.

El que més ens agrada és el pis i les golfes. El pis, de l’any 1911, mostra com vivia una família burgesa de Barcelona, amb mobiliari d’època, i amb motllures, poms, paviments dissenyats per Gaudí. Quan entrem a les golfes, ens sembla estar dins d’una balena. 270 arcs de maó que emulen l’esquelet d’un cetaci.

“I mira que la Pedrera va tenir crítiques, va ser motiu de mofes, recordo haver vist una tira còmica en la qual se la comparava amb un aeroport, aterraven avions i algun zepelí a les seves finestres”, diu un de nosaltres. Aquest és un dels fets que s’explica al llibre El meu Gaudí de Chiara Curti (Triangle-Books, 2025).

En el llibre de Curti es reprodueix una il·lustració de Bru-Net (Llorenç Brunet), apareguda a El Diluvio (25 de febrer de 1911). La sàtira imagina cocodrils i rates grotesques entrant i sortint de la Pedrera. També, es dibuixa a Gaudí i Milà barallant-se. El peu de la imatge preguntava: “La Verge rematarà el singular monument? Qui triomfa: Gaudí o Milà?”

Gaudí es mirava la controvèrsia des de la distància. “Un distanciament gairebé místic respecte a la seva obra”, segons Curti. Quan la crítica arribava a les oïdes de l’arquitecte, ell responia: “No s’hi amoïni. Si no li agrada avui, potser li agradarà demà”. El temps li acabarà donant la raó.

L’actitud del geni s’inspirava en l’humor de sant Felip Neri de qui n’era devot. “Aquell sant que feia de la burla una manera d’humilitat, i de la humilitat, un art”, observa l’autora del llibre.