Pandèmia i abusos sexuals. Aquests han estat els “moments més dolorosos” del mandat del cardenal Joan Josep Omella al capdavant de la Conferència Episcopal. Quatre anys que arriben a la seva fi aquest dilluns, quan pronunciï el seu darrer discurs com a líder d’una Església, l’espanyola, que —admet— posseeix sensibilitats diverses.

“La diversitat és sempre una riquesa. No hem de témer-la”, destaca el purpurat, el qual recalca que “continuo al servei d’aquesta meravellosa família que és l’Església, i n’estic molt agraït de formar-ne part”. “Segur que la propera cúpula de la CEE estarà formada per bons pastors que sabran treballar pel bé de l’Església i de la nostra societat”, culmina Omella.

Quin balanç fa d’aquests anys al capdavant de la Conferència Episcopal?

Vaig assumir aquest servei fa quatre anys amb humilitat, esperança i alegria. Han estat uns anys de molta intensitat. Si ho recordeu, tan bon punt vaig ser elegit ens van confinar a tots amb motiu de la pandèmia. He mirat de ser fidel al testimoni rebut del cardenal Ricardo Blázquez i continuar treballant per la comunió i la missió evangelitzadora a les quals tots hem estat cridats pel Senyor. Hem treballat intensament per la transparència en tots els àmbits de l’acció eclesial i, de manera particular, enfront de la xacra dels abusos.

Què ha estat el més dur? I la decisió de la qual se sent més orgullós?

Són dos els moments més dolorosos d’aquests quatre anys. En primer lloc, abordar la situació de dolor provocada per la pandèmia. Acompanyar l’acció coordinada de l’Església durant aquesta etapa, atenent els malalts, acompanyant la mort de tantes persones i el dol dels familiars. Una acció que, després dels efectes sanitaris de la pandèmia, es va transformar en una crisi econòmica que va afectar moltes persones a les quals vam haver d’atendre, escoltar i ajudar. I no ho deixem de fer avui dia.

L’altre gran repte ha estat acollir, acompanyar i reparar el patiment causat pels abusos sexuals ocasionats per alguns germans ministres ordenats i religiosos. És un tema dolorós que, guiats per l’Esperit Sant, els meus germans bisbes i un servidor crec que hem sabut abordar i encarrilar d’una manera positiva posant sempre les víctimes en el primer lloc.

Ser el responsable darrer de les decisions no és fàcil. Afortunadament, he de dir que en tot moment m’he sentit molt acompanyat pels meus germans en l’episcopat i hem treballat de manera coordinada i col·legiada. Els agraeixo a tots la seva col·laboració lleial i activa.

L’Església que peregrina a Espanya és molt viva, molt més del que alguns miren de fer veure. Imagineu-vos el que passaria al nostre país si, per un dia, totes les institucions de l’Església deixessin de fer la feina immensa que fan en tants àmbits de la vida social.

Es penedeix de no haver estat una mica més presidencialista al capdavant de la CEE?

Qui presideix la CEE està al servei de la comunió i de la promoció de l’acció col·legiada dels bisbes que pasturen les diverses diòcesis que peregrinen a Espanya. El president ha de servir a la comunió i a l’evangelització. Si d’alguna cosa demano perdó és per les vegades en què no he estat encertat i he adoptat algun matís més presidencialista.

En tot cas, li puc corroborar que totes les decisions han estat preses des del cor, pensant en el bé comú de la societat. Em sento en pau amb mi mateix.

No ens dirà a qui votarà, però sí potser… quin perfil ha de tenir la propera cúpula de la CEE?

Hem d’estar molt atents a les inspiracions de l’Esperit Sant. És Ell qui guia l’Església. Així que la nostra responsabilitat és atendre aquestes mocions identificant els reptes que tenen l’Església i la nostra societat en els propers quatre anys i, a partir d’això, elegir les persones que ens puguin ajudar millor a abordar aquests reptes en comunió i col·legiadament.

De ben segur que la propera cúpula de la CEE estarà formada per bons pastors que sabran treballar pel bé de l’Església i de la nostra societat.

Els bisbes conservadors (per entendre’ns) continuen campant lliurement a la CEE. Hi ha qui diu que la culpa és seva per no contrarestar-los amb el nomenament de més bisbes ‘afins a Francesc’…

La diversitat és sempre una riquesa. No hem de témer-la. Si hi ha respecte, transparència, escolta en l’esperit i voluntat de treballar pel bé comú, la diferència és sempre una porta a l’acció veritable de l’Esperit Sant. La tendència humana, que s’accentua en els mitjans de comunicació, és deixar parlar només els que són del meu grup, els que comparteixen amb mi l’opinió. Això en l’Església és impossible, perquè en la nostra gran Família hi caben tots, tots, tots. Aquesta és l’experiència que hem viscut amb goig i també amb esforç a les reunions de l’Assemblea del Sínode sobre la sinodalitat.  

Una pregunta que ens han passat les víctimes d’abusos. Quin és el balanç real que fa sobre la seva gestió en el tema de la pederàstia i quin creu que pot ser el relleu ideal per avançar i no retrocedir?

La societat en el seu conjunt ha pres consciència que la pederàstia és un delicte que no és acceptable ni en la família, ni a les escoles, ni en l’esport, ni tampoc en l’àmbit religiós. Crec que el que estem vivint marcarà un abans i un després. Crec que l’Església està determinada en aquest punt i no hi afectarà qui estigui al capdavant de la CEE. Sí que animo els mitjans que ajudin tota la societat a ser conscient d’aquest drama i a denunciar-ho sense por. Lamentablement hi ha molts àmbits de la societat en què la pederàstia continua sent un tabú. 

S’han plantejat els bisbes posar en marxa un pla per reflotar la credibilitat ferida de la institució a Espanya? De quina manera?

Durant aquests anys de travessia hem après dels errors i podem dir que som l’entitat més segura de la societat en aquest camp. Actualment som un referent per a moltes institucions que no han pogut fer els deures.

La credibilitat està en el perdó, en el fet de reconèixer els errors, acompanyar les víctimes i posar les mesures perquè això no torni a passar.

L’Església no pot ser tractada en termes de reputació com una empresa. La recepta vàlida per comunicar la Bona Nova és seguir Jesús, actuant a la llum de l’Evangeli. Així de senzill i, alhora, així de difícil.

Què fer perquè la ràdio de l’Església (i púlpit principal) deixi de polaritzar, d’apostar només per la dreta i de predicar missatges contraris als de Francesc?

El camí de tot mitjà de comunicació catòlic, bé sigui la ràdio, bé sigui un mitjà digital com el vostre, és el de conèixer i posar en pràctica la Doctrina Social de l’Església (DSE). Sabeu que la DSE és molt exigent. Estem en aquest camí. I, aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.

Cada dia més oients escolten les emissores del grup Ábside. En aquests anys s’ha treballat per consolidar una graella de continguts que arribin al màxim nombre d’oients. I les dades d’audiència així ho acrediten. Però, malgrat això, no podem deixar de fer que els nostres mitjans visquin i transmetin la DSE.

Deixa la CEE, però segueix en el C9 —a més de a Barcelona—. Quins són els reptes a curt termini i mitjà d’aquest pontificat?

Segueixo, fins que ho vulgui Déu, al servei de la porció del poble de Déu que m’ha estat confiada i continuo al servei del Successor de Pere. Segueixo al servei d’aquesta meravellosa família que és l’Església, i n’estic molt agraït de formar-ne part. I, com deia el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Evangelii gaudium, continuo somiant “amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en un camí adequat per a l’evangelització del món actual més que no pas per a l’autopreservació”.

Com podem ajudar el papa Francesc?

Tenint en compte el seu magisteri, crec que el Papa ens diria: “Si voleu col·laborar amb mi: anuncieu l’Evangeli amb alegria, promoveu la fraternitat i la comunió, presenteu la bellesa de la família, creixeu en la santedat, manteniu viva l’esperança…” I, finalment, ens diria: “Si us plau, no deixeu de resar per mi.”

Font: Religión Digital