A totes les notícies sobre la mort del Papa Francesc es parla de “reforma”. N’hi ha qui la valora positivament i n’hi ha qui diu que la va intentar, però sense completar-la. Uns destaquen allò aconseguit i d’altres subratllen allò que queda per fer. Sempre hi ha qui veu el vas mig ple i qui el veu mig buit!
Però, més enllà del balanç de reformes concretes, potser el gran llegat del papa Francesc serà haver-nos convençut que una altra Església és possible també en les altes esferes.
Tots els catòlics vivim, sovint amb tristesa, una dicotomia que sembla inevitable: d’una banda, l’Església dels sants, la dels desvalguts i els malalts, la de l’humil rector de poble, la de l’amor que acompanya, la de “l’olor d’ovella” -com deia el Papa-, en la qual intentem creure; de l’altra, l’Església del poder, de la maquinació política, de l’opulència, de la rigidesa moral, dels abusos a menors, legitimadora de l’ordre imperant, que molts coneguts ens tiren en cara.
Francesc -la tria d’aquest nom com a Papa ja és ben reveladora- ens ha demostrat que és possible viure la segona sense deixar de lluitar per la primera. Cridat “des dels confins del món”, com ell mateix va dir el dia de la seva elecció, per posar ordre als dicasteris romans i transparència a les finances vaticanes, ha lluitat dia rere dia per evitar que la pompa curialesca acabés engolint-lo i aïllant-lo, sovint pel senzill mètode d’agafar el telèfon i trucar a tota mena de persones del món, de triar per entrevistar-lo a periodistes que no provenien d’àmbits clericals o de visitar, a voltes per sorpresa, les parròquies romanes o la presó de Regina Coeli.
La premsa en destacava els trets senzills del Papa, com dur les seves sabates de sempre, no viure al Palau Apostòlic o renunciar als vehicles luxosos dels caps d’Estat. Però aquests eren només símbols d’un corrent de fons molt més profund, que es manifestava, entre d’altres moments, en els seus discursos cada any als funcionaris del Vaticà o als seminaristes que el visitaven; en els seus viatges per a confirmar en la fe les petites comunitats cristianes de llocs com Papua o Mongòlia, en comptes d’organitzar grans cites polítiques -encara cou, al govern francès, que no anés a París quan es va reobrir Notre-Dame-; en els nomenaments eclesials o en l’ús preferents dels títols pontificis més senzills, en particular el de bisbe de Roma.
Un dels lemes que l’Església catòlica ha conservat des del primers segles diu Ecclesia semper reformanda. L’Església, que és alhora santa i pecadora, sempre té necessitat de reforma, de retornar als seus orígens errants, pobres, humils i desempallegar-se de tot allò que li impedeix portar a cada home i a cada dona un missatge diví de misericòrdia, d’esperança, de resurrecció.
El papa Francesc ens ha ensenyat que es pot viure aquesta contradicció, a vegades corrosiva per l’ànima, sense renunciar al fet que l’Església sigui o, millor dit, intentem ésser un “hospital de campanya” pels ferits del món, a plantar cara a la “globalització de la indiferència” que mena a una mort horrible o a una vida indigna a milers d’immigrants, a ser més presents i actius a les “perifèries” ignorades de tothom que als centres de poder o de riquesa.
Com passa sovint amb els grans reformadors de l’Església catòlica, Francesc no haurà vist les conseqüències últimes de la seva activitat. Com altre papa, Joan XXIII, que no va poder clausurar el Concili Vaticà II que ell mateix havia convocat. Però tots dos sabien que els temps de Déu -i de l’Església- no són els temps dels homes. Per això, més enllà de reformes concretes, el gran llegat del papa Francesc serà haver replantat, un altre cop, la llavor que reneix a cada primavera de l’Església per fer-nos creure que un dia una altra Església serà possible.
