Freqüentment la història dels grans personatges, dels grands hommes del segle XVIII i XIX dels quals François Dosse parlava, recau en aquelles autoritats acadèmiques, polítiques i militars que, sovint nascudes dels mateixos substrats populars, eren (sobre)exaltades pel mateix poble.

Per exemple, a la Guerra de Successió espanyola que també afectà el nostre Principat, es destaquen figures com la de Rafael Casanova com a màxim defensor de les institucions d’autogovern de Catalunya, entre d’altres. No obstant, no cal anar a tan elevades posicions per descobrir personatges plenament implicats en aquest conflicte. És el cas de Francesc Barata i Montanyà, el canonge austriacista de més alt nivell estudiat principalment per l’historiador Benet Oliva i Ricós. Oliva és considerat una figura significativa dins de la historiografia catalana contemporània, especialment pel que fa a l’estudi del Maresme i de la formació de les estructures socials als segles centrals de la història moderna catalana.

La figura de mossèn Francesc Barata i Montanyà (1667-1749), rector de Premià i canonge de la catedral de Barcelona, és un bon exemple de com la història religiosa i la història política de Catalunya s’entrellacen profundament. Fill d’una família pagesa benestant de la casa la Barata (Matadepera) del mas Montanyà (Solsonès), fou destinat als estudis eclesiàstics, que el portarien a ocupar càrrecs de responsabilitat en un dels moments més convulsos del país: la Guerra de Successió.

Segons Oliva, des de ben aviat Barata es posicionà a favor de la causa austriacista, opció compartida per una part significativa del baix clergat català. Formà part com a membre del braç eclesiàstic de la nova Junta Superior de Govern (aleshores era el màxim organisme de poder de Barcelona i del país) durant el setge de 1713-1714.

En aquells mesos dramàtics esdevingué una de les principals autoritats religioses presents a la ciutat i presidí solemnes celebracions litúrgiques que volien sostenir l’esperança del poble assetjat. Al Diari de Mataró del 23 d’abril de 1932, després de més de dos segles, Antoni Damians recordava que el canonge Barata tingué un paper notable en la celebració del Sant Jordi de 1714. Diu: “Per acord i a despeses del Consistori de la Generalitat, tot seguit va cantar-se a la Seu un solemnial «Te Deum» de gràcies, amb assistència dels diputats i oïdors de Catalunya i del Braç militar; acabat el qual, hom celebrà en la dita església la tradicional festa del Cavaller Sant Jordi, oficiant el canonge don Francesc Barata”. Tant els canonges barcelonins com els cercles de noblesa i militars allà reunits “anaren a honorar el gloriós Patró de Catalunya i a encomanar-li la salvació de les seves llibertats autònomes per les quals lluitaven i ofrenaven llurs vides”. En qualsevol cas, Barata passa de néixer en un entorn rural benestant fins a formar part dels últims reductes de l’autogovern català, la Diputació del General.

La derrota de 1714 marcà un punt d’inflexió i Barata marxà a l’exili. S’establí a Roma, on durant anys actuà com a representant del capítol de la catedral de Barcelona davant la cúria romana. La seva formació jurídica el convertí en un gestor valuós en plets i afers eclesiàstics, i exercí també com a prior de la Reial Casa de Montserrat a la Ciutat Eterna. Oliva el defineix com a un autèntic enllaç diplomàtic entre els canonges barcelonins i la cúria pontifícia.

Amb la pacificació política tornà progressivament i s’integrà en la nova realitat borbònica. A partir de 1726 destaca la vessant benefactora: fundà causes pies, instituí misses, promogué l’ensenyament bàsic per als infants del seu entorn i amplià la capella de sant Roc de la Barata, enriquida amb relíquies i indulgències concedides des de Roma.

Barata morí el 1749, als 82 anys, deixant una notable biblioteca (ja que també escrigué algunes obres) i un conjunt de fundacions religioses.

La seva vida reflecteix el recorregut d’una generació d’eclesiàstics que hagueren d’afrontar guerra, exili i reconciliació, intentant mantenir la fidelitat a l’Església i el servei al poble enmig de grans canvis polítics. La seva trajectòria ens recorda que, fins i tot en temps de divisió, la tasca espiritual i educativa del clergat fou un pilar de continuïtat per a la societat catalana. Hem d’agrair-li a Benet Oliva la ressonància acadèmica que ha fet respecte aquest canonge que havia caigut en l’oblit, un gest que els seus descendents llunyans (no cal dir del segle XVIII!) i indirectes (un dels quals sota-signa) agraeixen immensament. Gràcies per la preservació de la memòria d’aquest defensor del model constitucionalista i pactista que regí Catalunya durant segles i que la Guerra de Successió liquidà per sempre més.

A dia d’avui i des de 1886, cada 11 de setembre, és celebrada a càrrec de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat una missa a Santa Maria del Mar de Barcelona “en sufragi i acció de gràcies pels defensors de les llibertats catalanes i per tots els patriotes que han lliurat la seva vida al servei de Catalunya”.

El canonge Francesc Barata, tot i no morir per aquest motiu, també lliurà la seva vida per la seva visió de Catalunya, un personatge el naixement del qual commemora 359 anys aquest 21 de febrer. Fa goig veure que generacions joves, com foren les que instituïren la Lliga amb el canonge Collell al segle XIX, en prenen el relleu i desperten aquesta cosmovisió del catalanisme entès com a arrelament al país en clau cristiana. La Lliga Jove de Montserrat ho fa al costat del seu president Pau M. Duran i altres companys. Un honor acompanyar-los en aquest camí.